LES AVELLANES
El món comença al claustre,
amb la tortuga que jo ensinistrava
a ser pacient i a menjar herba.
Sembla que el meu jo té
un punt concèntric i sens fi,
on tot es fa significat i paraula.
I si necessito més ulls que ara
per a entendre que Déu existeix,
és per la religió de la bellesa.
Només sé pelegrinar a la fe.
I encara que hi torni,
tindré rosers punxant-me.
El sol surt al cementiri
i es pon a l'altar major.
1. Vaig tenir la sort i el goig de treballar al Monestir de Santa Maria de Les Avellanes l'any 1990-1991, quan encara era seminari Marista. El silenci, el paisatge, el claustre i l'església em van inspirar aquest poema. Encara ara, quan hi penso, em torba la bellesa de les imatges a la memòria.
2.Del meu llibre "Gàbies de vidre i pols", pàgina 61. Si el voleu comprar, us el puc enviar. Contacteu-me al meu perfil, sisplau.
Són versos que conviden a la reflexió.
ResponEliminaBona nit cantireta!
Crec que se m'escapa part de la dimensió d'aquestes paraules, però tenen un punt de passeig tranquil per un claustre que m'encanten!
ResponEliminaPer cert, tinc una visita molt pendent a les Avellanes!
Tot monestir té 2 punts d'inflexió: l'altar i el claustre. Tots dos quadrats, perfectes, i centrals en la reflexió.
ResponEliminaAra és un hotel, ho sento...
Em sorprèn quanta gent ha passat en algun moment de la vida per Les Avellanes... Un lloc inigualable. Jo hi he anat recentment, i tot i que sí, té una part d'hotel, i una de casa de colònies, segueix sent convent i lloc de trobada per molts. Jo hi he passat moments molt bonics.
ResponEliminaPLAS, PLAS, PLAS...
ResponEliminatotes majuscules.
Ostres, Montse, jo vaig estudiar als Maristes de Barcelona. No sabia que Les Avellanes jo no fos seminari. En 12 anys d'estudis només hi vaig anar una vegada, i ho vam fer de passada venint de Sort on vam fer una excursió. Bona casualitat i maco el poema.
ResponEliminaSalutacions.