S'ha produït un error en aquest gadget

dimecres, 23 de setembre de 2015

Bastir la pedra amb el bes

Camins de Sikarra...OH!

Divendres passat, remenant papers (poemes per a llegir a Gironella), vaig trobar aquest poema, dedicat a la vila closa de MONTFALCÓ MURALLAT. Degut a que part de la meua família prové de la comarca propera a la que habito (blablabla...), el testimoni del que havia de sortir al bloc també el vaig deixar escrit al Twitter. Ara, com a deute personal amb la terra que em fa ser qui sóc, el publico aquí. Des d'aquí vull agrair als tuitaires de la Segarra que em donen recolzament amb els seus retuits, favorits i comentaris... gràcies, i segueixo #segarrejant amb valtres. Un petó a cadascun, com més us agradi... ;))


Caldrà buixardar la pedra
per abellir-la a ulls del guerrer.

Cal que els montants,
simètrics, siguin bellíssims.

Així com a la terra,
els portadors de calç
faran la façana més subtil
al núvol i a la boira,
i podrem esperar que la sageta,
ferida
necessàriament de sang i fusta,
ompli les nostres boques
de les línies amb què les llindes
teixien imatges i noms propis
sobre la vida,
sobre la mort,
sobre l'eternitat.

Caldrà aprendre a treballar
la paraula amb el bes,
i el bes amb l'esquerda
del temps.
I estimar el guerrer,
setge de segles,
turó diví. 

Montserrat Aloy Roca



2 comentaris:

  1. M'agrada molt aquest poblet...És clar que el temps hi ha deixat moltes esquerdes. Recordo que la primera vegada que hi vaig anar, no vam veure ningú...bé sí, un gat, que es passejava com si fos l'amo de la fortalesa...
    Petonets.

    ResponElimina

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!