Bastir la pedra amb el bes

Camins de Sikarra...OH!

Divendres passat, remenant papers (poemes per a llegir a Gironella), vaig trobar aquest poema, dedicat a la vila closa de MONTFALCÓ MURALLAT. Degut a que part de la meua família prové de la comarca propera a la que habito (blablabla...), el testimoni del que havia de sortir al bloc també el vaig deixar escrit al Twitter. Ara, com a deute personal amb la terra que em fa ser qui sóc, el publico aquí. Des d'aquí vull agrair als tuitaires de la Segarra que em donen recolzament amb els seus retuits, favorits i comentaris... gràcies, i segueixo #segarrejant amb valtres. Un petó a cadascun, com més us agradi... ;))

Caldrà buixardar la pedra

per abellir-la a ulls del guerrer.

Cal que els montants,

simètrics, siguin bellíssims.

Així com a la terra,

els portadors de calç

faran la façana més subtil

al núvol i a la boira,

i podrem esperar que la sageta,

ferida

necessàriament de sang i fusta,

ompli les nostres boques

de les línies amb què les llindes

teixien imatges i noms propis

sobre la vida,

sobre la mort,

sobre l'eternitat.

Caldrà aprendre a treballar

la paraula amb el bes,

i el bes amb l'esquerda

del temps.

I estimar el guerrer,

setge de segles,

turó diví. 

Montserrat Aloy Roca