UNA XAFARDERIA

El meu Sant i jo, a l'eterna París. Havien canviat l'hora d'hivern per la d'estiu, i nosaltres estàvem bojament enamorats dels quadres del Museu d'Orsay, feliços de ser cultes pels ulls, immersos en la bellesa dels segles en oli, en aquarel·la, en escultura. De cop i volta algú ens dirigia, amablement, a la sortida, ens expulsaven del Paradís! Un cop al carrer em va semblar veure una persona que m'era familiar. Sense saber ben bé com, li vaig explicar al Sant que aquell home era famosíssim, i que em disposava a demanar-li un autògraf. Per dissipar-ne els dubtes, vaig fer la pregunta de rigor: "Are you Quincy Jones?" I aquell homenàs, apòstol de la música entre molts apòstols, amb la seva veu tan greu, em va contestar mig rient: "Yes, I am." Jo, amb les emocions desbocades, buscava a la bossa paper i bolígraf, amb la dissort que aquest, també emocionat, havia decidit desmuntar-se sense el meu permís, mentre el gran Quincy, amb un somriure a la boca, s'esperava pacientment a que jo arrangés tanta poca traça. Li vaig lletrejar el nom, em va firmar a la llibreta, i mentre se n'anava jo em vaig posar a saltar com una nena petita, abraçada al Sant, que encara preguntava: "Però...em diràs qui és aquest home sí o no?" Després vam anar per Montmartre a sopar en un bistrot, i aquell vespre vaig ser immensament feliç a París.