INNOCENT?

Les seves bromes no eren gens còmiques. Mai havia tingut la gràcia de la tia Enriqueta, que ja era de manual, de com prendre el pèl als parents propers. Com a molt, enviava les postals de Nadal el dia 28, amb menys segells dels que tocava, i felicitava la Pasqua als amics, amb l'excusa que la mona que duia al damunt no sabia català. L'Enriqueta sí, que en sabia. Aquell any s'hi havia lluït especialment. Mentre la jutjaven per triple homicidi amb l'atenuant de "la típica hiperglucèmia múltiple amb l'excusa nadalenca", se li escapava el riure per sota el nas, i recordava la frase del nebot: "Hi ha ossos que no es poden doblegar. Que sigueu feliços...mentre duri." Farta de tenir-los 3 dies asseguts a taula, des de la vigília de Nadal fins a la matinada del 28, des que ella s'havia enamorat dels fogons i ells ho havien descobert, els havia empegat a la cadira amb una cola feta per a dròpols contumaços. Els havia matat amb amor i calories. "Silenci a la sala!! Silenci, carai!! Té res a declarar, la tieta? Vull dir, la pobra víctima? Silenci, conye!!"