JO EN RELLEU
Del davant de mi ve la resposta,
la llum que veig sóc jo en relleu,
i és tanta la flama que em cremo, ara.
No és possible tanta remor, tan endins,
no cal ser poeta per parlar-te poc,
amb la llengua que et gronxa, petita,
amb lletres rodones i sons senzills.
Deixar-te em reca: veig en mi un pou,
aigua que torrent fa riu de muntanya
i el plaer de tancar-ne el corrent
és il·lògic, però simpàtic. Prou que callo.
La mà dels seients no em besa,
ni escolto silencis més durs que aquest.
Neixo en mi per morir més enllà.
D'un poema inèdit escrit a mà el 6 d'abril del 1994, amb 27 anys.
Preciós poema...i als 27. No m'estranya que ara escriguis el que escrius. "No cal ser poeta per parlar-te poc", dius; "Cal ser poeta per parlar-te així", dic jo.
ResponEliminaNo ens deixis i no deixis de dir, poeta!
Una abraçada.
Una vena que va sorgir als 14 em té cavant per a trobar el filó...
EliminaAbraçades, fortes i sinceres.
Que bé que queden les coses fetes a mà, i més si les has fet tu.
ResponElimina:0) Ets tan eixerit...
EliminaCom canta el noiet (i com escrius tu)!!!
ResponEliminaUn petonàs... i mira que el que fas TU em té el cor robat :0)
EliminaÉs bon poema, aquest, Cantireta. Raja harmoniós i ple.
ResponEliminaUna abraçada.
Olga... m'emociones en llegir aquest comentari.
EliminaPetons, mestra!
"Neixo en mi per morir més enllà"...Una frase que em commou!
ResponEliminaPetonets.
Sempre morim més enllà. Encara que el moviment dels peus no acompanyi, els nostres actes ens projecten endavant, cap al futur, cap a la LLUM.
EliminaUna abraçada!
Que més puc afegir als elogis que t'han fet, si m'has deixat bocabadada! :O
ResponEliminaI vós sou un riu de mots que em reguen en buscar la inspiració... :0)
EliminaQuan naixem en nosaltres sempre morim pel fet diferent, per l'altre, si més no una miqueta, però cal passar per ací i assabentar-se que la nostra vida és com és i tenim la necessitat i el dret de nàixer.
ResponEliminaVicent
Tot i que la vida i la mort tenen el mateix fil embolicat en la troca de l'atzar...
EliminaA mi també m'ha agradat molt nena... Patonets!
ResponElimina(i al +1 també!) :)
Celebro ser 1 (+1) feliç. Petons.
EliminaUn poema que se´n mereix un altre, des de la torre.
ResponEliminaDes de la torre,
on veig esclaus,
moribunds insensats
que creen i creuen
absurdes normes.
Neix en mi petita,
com si lliure
volgués dir-nos
que només morim
si no fem ombres
Un petonàs dels grossos Montse.
Molts més, Enric.
EliminaFem, i en fer ombra
siguem perdurables...
2012 - 1994 + 27 = 45! Per fi t'he caçat! ara ja se que en tens 45 ;)
ResponEliminaBona matemàtica ;DD
EliminaI tu, quants en tens, eh? ;)
Pons, si ella no se´ls ha amagat mai!!!!
ResponEliminaNéixer per morir, aquí hi ha tot el que cal!!! Que bé escrius, i que bé ho feies, és clar pensaments que neixen i moren en el paper per reviure cada cop que els llegim. Per tant, són per sempre!!!!
Petonsssssss
Maca... quants dies!! Me fas fer arrugues a la cara, amb el somrís emocionat de llegir el que em dediques... :0)
EliminaPetons i abraçades, preciosa. Tinc moltes ganes de tornar-te a veure.
Quines veus més boniques tenen aquests nens... Vaja, que per un moment he deixat de pensar i de fer pols el meu cervell.
ResponEliminaEn el meu cas, ningú no em besa ara, ni tampoc no m'atèn.
I és horrible sentir-se així.
Confia en els amics. De vegades, una mà que no gosa agafar-te és un principi d'emocions contingudes, i després confirmades.
EliminaÉs bo deixar de tenir pensaments negatius. Aquesta cançó em sommou i m'eleva...
Gràcies, eixerida. Tingues sempre la mà oberta... :0)