(Blanc damunt de nit)

Escampa'm,

tanta plenitud de tu,

i ser només univers.

 Carme Rosanas

Una pell blanca.

Un miratge

de llum

sota les mans.

La molsa no encetada,

aquesta herba que em guaita

des de la pedra vertical

(miratge del que no puc escapar)

em dol als polsos

i als ulls gens grisos.

Pronografia,

m'ajec per a que les mides

del que entraria en els límits

ens confonguin com insectes,

si la gravetat els pogués afectar,

si la paret per on passo

no dugués aquella creu

damunt de la pell que sóc

quan tu m'allunyes

(blanc damunt de nit) 

núvol o cotó fluix

ditejar-se sense dir-se

i fer mapes a les costures

que s'encongeixen

per l'afecte que em tornes.

Una pell blanca,

 una mel d'ànsia.

PD. Bon dilluns a tothom. Un petó ben sincer :-)***