S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 29 de setembre de 2011

Ad verbum

Anar malament, molt malament, aquí i ara, demà i sempre, sí i sí, quan si no ara. Paraules que es repeteixen quan els alumnes tenen grans a la cara, mans grosses i ulls petits amb malícia. Ad verbum, fer classe bé, intentar-ho sempre, ser constant, ser sensat ara i aquí, quan no, si no és ara.

Demà és el dia internacional de la traducció. Llegiu als traductors, fan bé la seva feina, fan de pont entre una cultura i una altra. Apa, demà a 2/4 d'11 el plançonet entra a quiròfan. Petons. Gràcies per ser qui sou, inimitables, amics.

DESCONNEXIÓ I DENTS


Hola a tots. Demà passem per quirôfan per 3ª vegada al nostre plançonet. Tornen a operar-nos les dents i rebaixen genives. Com que no mastega, parla poc i saliva massa, la geniva creix sense mesura i la placa abunda que és un primor. Per tant, no espereu res de mi fins dilluns vinent. Intentaré dormir el que pugui, intentaré pensar en coses bones per tal de no fer-me'n massa. Sant Joan de Déu mai deixa indiferent.

 Petons, sigueu feliços.

dimarts, 27 de setembre de 2011

ENDINS


ENDINS

Convida’m a molles dels teus llavis,
ben conscient que si el conjunt
esdevé harmònic trobaràs
com afeblir llevat i farina.

Comptem l’arròs en grans
i fem-ne munts al meu pit,
i mentre en parlem
llevem la pell del raïm
i els pinyols de les olives
sense mans i sense genives.

Saps qui sóc?
La mà que et clava al meu llit,
saliva d’oli verge, presó de vocals,
enyor mentider, insomni, sexe pur.

Montserrat Aloy i Roca
Febrer 2011

dilluns, 26 de setembre de 2011

Rosa Fabregat

Rosa Fabregat, poetessa de la Segarra, del terreny sec, irregular i ple d'espais grocs, marrons i blaus de cel i de terra, i silencis inspiradors.

Ha fruitat el cedre,
com una rosa oberta,
pètals de fusta
indeleble.

(El ble i la llum, Pagès Editors, 2003)


CAUEN INSTANTS


Cauen instants
en els rellotges 

mentre l'arena 
ens va colgant. 


(De Cauen instants, 2004) 

diumenge, 25 de setembre de 2011

Diumenge Dudamel


El meu marit i jo compartim aquesta meravella de la música clàssica, comparable a les primeres frases del Gènesi a la Bíblia, al naixement d'un fill, a la direcció excelsa d'en Dudamel.


dissabte, 24 de setembre de 2011

Pleistocè revisited

1. "Quina marinada que fa!". I el pes de la cua ( confosa amb una palmera degut a una miopia mal curada ) del dinosaure va evitar que l'escriptor escrivís res més sobre el Pleistocè.

2. Quan l'escriptor es va llevar, el dinosaure ja li havia preparat l'entrepà per al col·legi.

3. Quan el dinosaure se'n va anar a comprar tabac, l'escriptor entrava a casa de bracet d'una sargantana de la portada del National Geographic.

4. Dinosaure agraciat busca escriptor lúcid per escriure només 8 paraules. Es gratificarà amb la fama eterna.

5. Quan el dinosaure es va despertar, l'editor del llibre l'esperava amb una tassa de cafè als peus del llit.

6. Dino amb saures, crec
   que escriure esdevé somni
   despert, encara aquí?

Crec que ho hauria de deixar aquí. Si Monterroso se n'assabenta, em rondarà cada nit de la meva vida, i d'un cop ben donat de cua m'enviarà al Purgatori dels escriptors mediocres. Sigueu feliços, i estimeu. No hi ha cap altra veritat a la vida.
   

dimecres, 21 de setembre de 2011

Montserroso o a la tercera, etc.

1. Quan es va despertar, el dinosaure li havia fotut el dinar, la dona i el Hummer.
2. Quan el dinosaure es va despertar de l'operació d'estètica, tothom l'anomenava "Monterroso". Ell no els va treure del dubte.
3. Monterroso era un home com un altre, fins que es va trobar un dinosaure al llit. Des de llavors que no pot dormir i modela dinosaures en plastilina mentre li dura l'insomni.

4. L'escriptor assassí tenia una dèria pendent: desfer-se del cadàver del dinosaure. Amb la xafogor i la paella a l'estomac, s'esperà a fer una becaina i recuperar forces per llençar-lo precipici avall. Aquella tarda i nit va ploure molt. Cent anys despres, els paleontòlegs van descobrir els fòssils d'un escriptor. Al museu, el cap fossilitzat del dinosaure encara riu ara. 

Montserroso bis

Els dinosaures van amenaçar les sargantanes amb extingir-les d'un cop de cua si explicaven les seues malifetes al pati del col·legi. Anys després, a això se l'anomenaria "bullying", perquè "sauriing" quedava fatal.

ALZHEIMER



En el dia mundial de l'Alzheimer, quan el cos perd el nord, el cervell perd el sud, i el record del passat és l'àncora més visible del present, que també es desdibuixa a cada minut. Cançó d'en Nik Kershaw, amb les  lletres aquí. En record de la meva iaia, i de la mare d'una amiga a qui estimo com una germana.

MONTSERROSO

Quan el dinosaure es va despertar, l'escriptor encara no s'havia llevat. Aquell conte no començava bé.

diumenge, 18 de setembre de 2011

Vista aclarida ( vegi's post anterior )

Aquesta gent copia el quadre de Tiziano, "Bacus i Ariadna", a la portada del disc, i posa l'original a la contraportada, per fer-ne evident el contrast. En el disc també escriuen sobre les filies i fòbies de cadascú i/o molts, amb lletres curioses, satíriques i ben trobades que no ofenen. La veu del cantant és fantàstica, és un baix quasi d'òpera. Les meves cançons preferides d'aquest àlbum són "Swimming in your ocean" i "I think I'll disappear now". Esmenten a David Byrne ( líder dels Talking Heads ), a T.S. Eliot ( poeta anglès del segle XX ), la Bíblia, la psicoanàlisi, l'etologia ( comportament dels animals ), i la sobreprotecció dels pares envers els fills ("Mmm Mmm Mmm"). Tot i així, els artistes no sempre són entesos, ja que hi ha gent que diu que el que és palpable i real i es pot contrastar és el que val, i quasi sempre fan referència, amb aquesta opinió, a les cançons escrites en llengua vernàcula, llegiu espanyol. Bé, trenco una llança a favor dels artistes, jo que em passo tot l'any escolar "treient l'entrellat dels codis" per fer-los entenedors i accessibles als meus alumnes. Artistes i lectors amics, si he dit res emprenyador no m'ho tingueu en compte, el vent del nord també bufa aquí a Ponent, i espatlla les bones intencions...

QUAN SURTO AMB ARTISTES...



"WHEN I GO OUT WITH ARTISTS", dels CRASH TEST DUMMIES,  en el seu disc "God shuffled his feet", Arista, 1993.

Quan surto amb artistes
parlen del llenguatge i dels cubistes i dadaistes
intento pescar què volen dir
i beure tants martinis com ells
i no sé quins pintors m'haurien d'agradar.

Si pogués treure, si pogués treure, si pogués
treure l'entrellat del que volen dir els símbols
potser podria, potser podria, potser
podria conéixer personalment els artistes i parlar-hi.

Si fos en David Byrne
aniria a les sales d'exposició sense gaires escarafalls
m'hi prendria una tassa de cafè
i trobaria que el lloc és prou divertit
i la gent em preguntaria quins són els meus pintors preferits.

I si els artistes manessin a la tele?
Tots els anuncis serien de whisky escocès del millor:
Glenfiddich, Glenlivet, la família d'una sola malta.

Els artistes del futur
inventaran noves coses i altres nomenclatures
i s'estaran dempeus davant dels seus quadres
i cantaran i riuran i citaran les escriptures i
un cop a casa somniaran en quadres al·lucinants.

 La traducció és de la cantireta ( ja sabeu qui és, oi? ), la lletra en anglès és aquí . Aquesta entrada és per a la Glòria Coma. Dec tenir un mal dia ( el temps rúfol no acompanya): sort en tenim dels artistes, fan la vida més alegre i bonica, sense ells fóra molt ensopida ( l'art és a tot arreu, començant pels llençols del llit, per exemple ).

divendres, 16 de setembre de 2011

Metro Goldwyn Mayer

Quan van rebre el missatge, els va costar d'entendre. Calia trobar el codi, i caram, quin codi feien anar, els que els havien enviat aquest missatge? Un va dir: "És per a la meva cosina Amy, que no ho veieu?". L'altre va dir: "Que no, que diu que "Vosaltres 4 per a nosaltres!"" Es ruboritzaren. "Ah, ja ho sé!!", exclamà un, victoriós! "Ens recluten per fer de voluntaris en una guerra!" Es posaren les disfresses humanes i baixaren a la Terra sense fer soroll. Al cap d'una setmana el Tim Burton els llogava per fer una pel·lícula d'alienígenes. Diuen que amb molt d'enginy!

dijous, 15 de setembre de 2011

D'AMOR MAI FINGIT





T’estimo.

Roma ja és fundada,
Venècia sura damunt de les aigües,
I tu salves les meves hores
amb els silencis pregons d’amor.
I entro a la platja, allà on
els brots de vida descobreixen
                         el món,          i ric.
L’Adriàtic porta grecs arreu,
Itàlia és bandera, veraç, visera,
és pizze,
            piazza
                       e pietra.

Cau la tarda a les Termes de Caracalla,
cap tenor canta als malalts de l'aqua calda.

I tu i jo no ens diem res,
perquè tot és dins dels teus ulls:
les paraules i els fills.

dimecres, 14 de setembre de 2011

Parèntesi amb figues

Passo més temps a les botigues que a casa meva, i més hores en somnis amb altres persones que dins meu. Més moments íntims en lavabos forasters que estones calmades al de casa meva. Més intimitat silenciosa en el meu cotxe que sospirs forçats en rebedors de tallers mecànics. Més plàstic acumulat en bosses de plàstic que papers importants embolicats en paper. Més papers molt rellevants que paperets escrits en turc antic. Més nombres imparcials que números absolutament partidistes. Més mesos partits per la simpatia cap al dèbil que ajuntats per combatre l'enemic. Més sidral que figues, quina llàstima, amb lo bones que són i el que costa de trobar-ne. Un somriure còmplice, ja sabeu que ja ha començat lo curs escolar.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Maduresa des del frigorífic

L'home que pretèn entrar a la sala no és jove. Ell bé que ho sap, i el cirurgià estètic, i el que li posa el Bótox mentre ell imita una migdiada, i el que li proporciona les píndoles rejovenidores des de l'Uzbekistan. Entra a pas ferm, agafa aire, amaga l'estómac, es posa el paquet al seu lloc i diu, segur d'ell mateix : " Sóc l'ajudant del DJ". Un cop dins, sospira i riu. El DJ fa dies que fa companyia als calamars de la seva nevera.

PD. Inspirat per l'Óscar i el JPmerch. Les dones amb nens a la mà també passem inadvertides. És més, els dels flyers ens miren amb aquell punt de malallet i pena fingida que tant emprenya...

dilluns, 12 de setembre de 2011

FiraTeiatru

No hem anat a cap espectacle. No en tenia ganes: barallar-me pel lloc, per veure-hi, per sentir-hi, per explicar al plançonet l'argument de l'espectacle. No, aquest any ens hem quedat a casa, i només hem fet 2 incursions a  les paradetes per proveir-nos d'adrenalina ( la gran ) i d'arracades, servidora. Ni les firetes són per a tots els públics : les més agosarades ens provoquen pànic, les més assequibles no ens permeten que el pandeiru ens hi càpiga, les més lentes demanen que estiguem a peu dret per servar el petit. Amb el temps ens tornem ganduls, o estranys de nosaltres mateixos. Les raons són excuses, les excuses són increïbles, ja em direu quin gaudi el teatre assequible a peu de carrer, el més barat a 5€, el més car a 18€. Potser l'any vinent, en un altre setembre, ens trobarem valents per afrontar les multituds assedegades de cultura i suor. Com deia un amic meu : "La Fira és fantàstica si tens un amic targarí que té casa amb llit i dutxa". Doncs això.

ESPAI SIDRAL



Torna la calma a ca nostra. Els plançonets tornen al col·legi i a l'insti, respectivament. Ens llevem a l'hora de sentir les notícies i els programes de música demanats pels oients ( avui tocava Mozart, Elgar, Bach ), esmorzem tots a una ( tots volem la llet freda, què curiós ) i tots entrem a cal Roca amb la imperiosa necessitat de buidar lo budell i netejar les dents.
Si no fos per la gran, el nostre vincle amb la realitat de la moda i la vida "prèt-a-changer" no existiria : marques de solvència contrastada i durabilitat dubtosa entren a la rentadora i per la porta amb eficàcia i gràcia. Comprovada la netedat del seu atuell, comença la digressió moral : que si no tinc carpeta, ni motxilla, ni claus de la taquilla, què farem avui per ser el primer dia i ja em diràs tu... L'altre, preocupat perquè avui el vénen a buscar en autocar per anar a ciutat, ens mira i diu "Tocar" perquè ens afanyem. Ella se'n va, autònoma i feliç, i vola sense pare ni mare. Ell marxa amb les mans que l'han dut al món, cap a altres móns amb altres "quiets" i no tan quiets. Amb els ulls ben oberts, per aprendre.
Espai sidral, que fa pessigolles a la llengua, i al cor, i ens recorda que créixer ho és tot per arribar a fer-se gran. ( L'expressió "espai sidral" és del meu marit, que també és poeta domèstic ).

diumenge, 11 de setembre de 2011

ONZE, AVUI!

M'he llevat d'hora. Sóc al menjador, escrivint. Celebro que som dia 11-09, i cal que posi la bandera al balcó.

Ja no sóc bilingüe, només monolingüe. Potser n'havia estat en algun moment, entre els 19 i els 33, abans de L. Quan els nens creixen, els educo en una sola llengua, especialment si ja van a escola i no volen agafar tírria a sa mare per allargar la tortura, "Mare, prou...!"  Sóc catalana, vull continuar-ho sent, els meus pensaments brollen en català igual que les meves paraules. Ens han retallat l'Estatut, ens han pres la política pròpia, ens van arravatar un auto-govern ... Però la identitat, mai.

" Quan convé espines d'or, quan convé seguem cadenes..." Bona diada, companys i amics, dugueu Catalunya sempre arreu i dins del cor.

dilluns, 5 de setembre de 2011

Estellés, perdoni l'atreviment...


Del gran poema del Vicenç Andrés Estellés, Els amants, jo en vaig fer una adaptació personal i intransferible. Espero que us agradi, i que el senyor Estellés no es regiri a la seva tomba..., perquè podria ser que ahir ho hagués fet i avui ho intentés. Ai., i jo amb només un menat d'alls a casa, hehehe....


ELS IMPRUDENTS


"No hi va haver en cap castell dos nobles com nosaltres.

Inevitablement, jo et desitjava de nit i de dia.

Tot ho recordo mentre tu potser treballes.

No ha passat gaire temps, encara,

tanmateix, tot sembla tan llunyà ara.

El record teu m’assalta sense avís

i sóc sola mentre em mesuro per terra.

Entenguérem que l’amor, o semblant,

era una brasa encesa dins la nit

( contrària a la religió catòlica, per suposat ).

Em desperta, de nit, com un malson,

i et somnio sense por, i m’encalço i t’imploro.

Sempre vaig pensar que no fóra

elegant, el nostre amor, i que al mig

del carrer, les nostres boques es badarien casualment.

El nostre amor és rústic i agrest, és singular,

i enyorem la boira amable de la Terra,

la que amaga el noble desig de menjar-nos.

I doncs, què hi farem! Som així, ja ho sé.

Desconeixem en Bécquer i altres rimes i llegendes,

i en Cernuda i en Parcerissas, i molts més.

Ens arramblarem en un racó de carreró fosc

i sense pena ens renyarem per ser tan atrevits,

que ja no fa per nosaltres, i coses semblants.


No hi va haver en cap castell dos nobles com nosaltres,

car de nobles com nosaltres ningú no n'ha parlat mai tan bé."


Montserrat Aloy i Roca

febrer-març 2011

dijous, 1 de setembre de 2011

Deixeu de pensar...



Aquesta veu aclareix el dubte, posa flors als cactus més pansits, dibuixa rialles en les pells més apergaminades, ens explica perquè respirem amb tanta facilitat. Fins i tot engrandeix el tamany de la moneda de 0,01€.