ESPAI SIDRAL

Torna la calma a ca nostra. Els plançonets tornen al col·legi i a l'insti, respectivament. Ens llevem a l'hora de sentir les notícies i els programes de música demanats pels oients ( avui tocava Mozart, Elgar, Bach ), esmorzem tots a una ( tots volem la llet freda, què curiós ) i tots entrem a cal Roca amb la imperiosa necessitat de buidar lo budell i netejar les dents.
Si no fos per la gran, el nostre vincle amb la realitat de la moda i la vida "prèt-a-changer" no existiria : marques de solvència contrastada i durabilitat dubtosa entren a la rentadora i per la porta amb eficàcia i gràcia. Comprovada la netedat del seu atuell, comença la digressió moral : que si no tinc carpeta, ni motxilla, ni claus de la taquilla, què farem avui per ser el primer dia i ja em diràs tu... L'altre, preocupat perquè avui el vénen a buscar en autocar per anar a ciutat, ens mira i diu "Tocar" perquè ens afanyem. Ella se'n va, autònoma i feliç, i vola sense pare ni mare. Ell marxa amb les mans que l'han dut al món, cap a altres móns amb altres "quiets" i no tan quiets. Amb els ulls ben oberts, per aprendre.
Espai sidral, que fa pessigolles a la llengua, i al cor, i ens recorda que créixer ho és tot per arribar a fer-se gran. ( L'expressió "espai sidral" és del meu marit, que també és poeta domèstic ).