Estellés, perdoni l'atreviment...

Del gran poema del Vicenç Andrés Estellés, Els amants, jo en vaig fer una adaptació personal i intransferible. Espero que us agradi, i que el senyor Estellés no es regiri a la seva tomba..., perquè podria ser que ahir ho hagués fet i avui ho intentés. Ai., i jo amb només un menat d'alls a casa, hehehe....

ELS IMPRUDENTS

"No hi va haver en cap castell dos nobles com nosaltres.

Inevitablement, jo et desitjava de nit i de dia.

Tot ho recordo mentre tu potser treballes.

No ha passat gaire temps, encara,

tanmateix, tot sembla tan llunyà ara.

El record teu m’assalta sense avís

i sóc sola mentre em mesuro per terra.

Entenguérem que l’amor, o semblant,

era una brasa encesa dins la nit

( contrària a la religió catòlica, per suposat ).

Em desperta, de nit, com un malson,

i et somnio sense por, i m’encalço i t’imploro.

Sempre vaig pensar que no fóra

elegant, el nostre amor, i que al mig

del carrer, les nostres boques es badarien casualment.

El nostre amor és rústic i agrest, és singular,

i enyorem la boira amable de la Terra,

la que amaga el noble desig de menjar-nos.

I doncs, què hi farem! Som així, ja ho sé.

Desconeixem en Bécquer i altres rimes i llegendes,

i en Cernuda i en Parcerissas, i molts més.

Ens arramblarem en un racó de carreró fosc

i sense pena ens renyarem per ser tan atrevits,

que ja no fa per nosaltres, i coses semblants.

No hi va haver en cap castell dos nobles com nosaltres,

car de nobles com nosaltres ningú no n'ha parlat mai tan bé."

Montserrat Aloy i Roca

febrer-març 2011