Ves al contingut principal

ELOGI DE LA CAIGUDA

Els que em coneixeu de fa temps sabeu qui sóc. Semblaré taujana per no fer-me mal, aparentaré més tamany per fer callar aquell que només ordeix siluetes en lloc d'omplir-les. Aquest poema sortirà en un Treball de Recerca d'una noia amb qui m'uneix un vincle molt especial: la seva mare va ser mans, ulls, peus i llengua del meu fill durant 4 anys a l'escola. Elles són la nostra particular "Recerca a Montalbà".

ELOGI DE LA CAIGUDA

Vam caure a la plaça antiga
per enèssima vegada, damunt de tot
el que ens serva i ens dóna nom.
Jo et vaig plegar, com sempre,
i el braç feia un tomb sobre el centre,
com un número Pi precari, finit.
En la revinclada el teu afany
de superar-te et va fer la guitza;
jo, amable, deia les paraules de torn,
com responsoris d'una missa aliena;
fora de mi ressonaven, càlides.
Volies seure.
Vam imitar les línies de Bécquer
en el pedrís improvisat d'una casa,
abraçats i tan muts que semblàvem
esperar a Godot i a l'apocalipsi,
mentre queia un altre cop la tarda
en el ritme immaculat de la teva vida.

Montserrat Aloy i Roca
Verdú, 26 de juny del 2011

Comentaris

  1. Haureu significat molt cadascuna per la descendència de l'altra. Això bé val un poema, i un munt de tendresa.

    ResponElimina
  2. M'agrada la manera com jugues amb la paraula caure.

    ResponElimina
  3. Jo no et conec Montserrat, però a poc a poc, vaig entrant i descobrint-te. Em sembla una meravella com enllaces les paraules i també el fet que algú el vulgui incloure en el seu treball.
    No cal justificar-se. S'ho val per sí mateix!!!

    ResponElimina
  4. m'agrada molt,com per tenir-lo al cap una temporada per a veure si li creix una melodia ...això no se sap mai fins que naix , com un bolet: podria ser un fredolic...petit ,gens complicat, ben dibuixat, d'un coloret melangios,griset i blanquet, amb algun interval, els intervals son com els colors ..., son molt importants els intervals...
    ...mentre queia un altre cop la tarda
    en el ritme immaculat de la teva vida.
    Me l'aprendre de memòria.

    ResponElimina
  5. Xexu: el Lluc i la Montalbà van ser u, ara que no ho són, s'enyoren. I era tan tendre, veure'ls plegats!

    Helena: caure per aixecar-se, tants cops com calgui. Un petó, maca!

    Dafne: la que escriu és la que viu, gràcies per llegir-me.

    Miquel Àngel: com sempre, m'emociona el que escrius de mi, com si tu em capgiressis els pòsits. Estic tan contenta de que t'agradin, te'ls vulguis aprendre de memòria, te'ls facis cançons... Una abraçada!!

    ResponElimina
  6. Jo, de caure, en sé un "ratu", ehem ;-)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX