MITCHELL SENSE MÀNEC
amb versos profunds
sobre l'Amèrica idem
que parlen d'autostopistes i línies
i viatgers perduts en el temps,
"Furry sings the blues"
mentre es crema el sopar
a les antípodes de la poesia.
Del meu llibre, "Gàbies de vidre i pols", pàgina 125. Bon profit!
No coneixia pas aquest llibre. El recomanes?
ResponEliminaJosep, jo si te'l recomano!
ResponEliminaCom m'agrada aquest poema. Si escolta la veu de la Joni Mitchell!
Bon dia, cantireta! :)
Sempre em recordaré d'una foto de fa molts anys del la Joni Mitchell abraçada amb el leonard Cohen en un aeroport... vaig pensar Deu els cria i els s'ajunten... Jo he de buscar als meus o sempre anire sol , .De fet vaig anar sol durant molts anys....
ResponEliminaSembla molt recomanable el teu llibre..ai no que no ets tu que és el teu alter ego! seriosament me'l firaré un dia d'aquests!
ResponEliminaSi m'envieu un correu, jo us el puc trametre, JOSEP, i ELFREELANG. FANAL, MIQUELÀ, gràcies, hi ha coses en mi que sempre van juntes: badar i escoltar música! :D
ResponEliminaJo també el recomano! Amb el teu permís, n'aniré publicant poemes al bloc.
ResponEliminaHELENA: sempre que vulguis.
ResponEliminaLA RESTA: jo escric per entendre'm, i de vegades veig la llum dins meu. Un petó.