ELS HOMES QUE ESCRIUEN

I avanço el pensament a la porta de la llengua, que aboca la par(au)la abans que ningú pel precipici del caos. I Déu ve a la meva classe, humil presència entre els homes. Per a en Josep Lozano, Déu que escriu la seva història mentre gira el món, lentament, en l'Univers.


GÈNESI, LLETRA, MÓN

Déu existeix.
Duu barba d'un mes, d'un any,
escriu lentament en full mil·limetrat
amb una lletra insegura, bellíssima, petita,
concentrat en aconseguir la còpia perfecta
del món reproduït en paper.
Déu existeix. Jo el miro sense afaitar,
captivada per la seva acurada visió de la vida,
que tot ho refà a pesar dels nostres desitjos.
I escolto a Déu parlar-me de tu a tu, en les tardes
dels pronoms febles, mentre cau la tarda
a la falda de Sant Eloi. Passen els trens.
I Déu s'acomiada de mi, posa el llapis a l'estoig
i dóna records als meus. Llavors, com qui no vol,
em comforta la pau que desprén la seva fesomia,
i allibera en mi la fe en l'ésser humà, tan imperfet.

Montserrat Aloy i Roca
Guimerà, 11 de setembre de 2011