S'ha produït un error en aquest gadget

diumenge, 3 de juny de 2012

no hi ha pont per creuar la Via Làctia...


El segon poema del poeta xinès Ruan Ji, del qual ja en vaig traduir un primer poema que podeu trobar aquí.

Els afers del món estan completament desendreçats...

i és una llàstima que no puguem estar-hi més -
       la jovenesa dura una hora,
       el rou del matí ja espera el sol.

Si pogués retenir les regnes del carro solar!
Llavors la seva llum brillant no s'esgotaria mai!

Quin pendent més dur, el camí cap al cel,
i no hi ha pont per creuar la Via Làctia...

Em rento el cap a la riba del riu Yanggu,
viatjo fins al cim de Kunlun -
     allà escalo els Turons Celestials
       per collir violetes fragants.

No val gens la pena competir amb el tarannà del món...

Guaiteu! Què infinit és l'univers!

Traducció de l'anglès de Montserrat Aloy i Roca

7 comentaris:

  1. La visió femenina de l'infinit, allò infinit contra allò absolut i finit masculí, el camí femení en contra de la meta masculina, m'agraden aquests poetes xinesos, que tot i no endur-se pels camins del desig sembla que l'observen molt bé.

    Vicent

    ResponElimina
  2. No hi ha pont per creuar la via làctea, "Juli Cèsar no podia conquerir el cel blau..."

    ResponElimina
  3. M'ha agradat moltíssim.
    Estic llegint un poeta xinés que es deia Du Fu, i es genial!!!
    Et deixo el link:

    http://www.arquitrave.com/libreria/librospdf/du_fu.pdf

    ResponElimina
  4. Doncs m'ha agradat, Cantireta! Molt bonic!

    ResponElimina
  5. Molt bo!
    Tradueix-ne més, va, si us plau!

    ResponElimina
  6. Un poeta molt realista, gràcies per acostar-lo. Rentar-se el cap en un riu o en un estany d'alta muntanya, com jo vaig fer, aporta una visió molt més clara de l'univers, alhora que toques aigua i terra, o sigui, la realitat.
    Jo sempre havia cregut que les paraules dels poetes farien un pont cap a... no sé on, però ara ja en dubto.

    ResponElimina
  7. Tinc vàries traduccions al calaix, esperant: Pat Boran, Ruan Ji, Cecilia Woloch, Michael Blumenthal... I una cançó espectacular de les Indigo Girls. Tot arribarà. Però no deixeu de comentar, sisplau, encara que sigui per dir-me que els adverbis estan fora de lloc. Per a mi és molt important. La feina de traduir es fa sol i en silenci,amb el dubte xiuxiuejant a l'espatlla...

    ResponElimina

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!