EM VAN PLANTAR
 |
| http://imatges-i-senssacions.blogspot.com.es/2012/05/soledats-xi.html |
Em van plantar.
A darreries d'agost, amb la calor.
Em digueren que fos forta,
que rúfol i tot calia preservar
l'origen i la llavor amb el reng
ben traçat. Que plouria.
Em van llaurar.
Aquí a l'Urgell, on mai el temps
s'equivoca, perquè a la boca
només hi cau el fel de l'error.
Que pacient el pagès també aprèn
a plantar contra el desig.
Em van fer most.
Sense prendre'm gaire la pell,
mossegant el pinyol, només.
A la lleixa deixo
el futur escrit en vidre verd.
Prop de la conca, de l'ull.
I rego la paciència.
Que ve de dalt.
Descarrega.
Molt bonic!
ResponEliminaQue ben arrelat, transmet moltíssim!
ResponEliminaExcel·lent poema. Som terra, i a la terra sempre hi trobarem la nostra mateixa matèria, amb tots els seus infinits matisos, també la tristesa i l'alegria.
ResponEliminaSemblarà que la terra depengui d'elements exteriors.
Doncs nosaltres també: segons el que ens arribi, així viurem.
Ànim.
:) només som una petita baula d'una gran cadena.
ResponEliminaM'agrada i a la vegada em fa pena, no ho entenc...
ResponEliminaPetons.
Explèndid poema que parla de les persones a banda del raïm, aquell profucte final, el vi, que tanta literatura ha deixat i tants hebris, hebris d'enigmes i de preguntes.
ResponEliminaVicent
ebris, ebris, disculpa.
ResponEliminaPer què deixar a la lleixa el futur escrit en vidre verd? L'ull no n'ha de fer res. Agafa'l, i amb les dues mans, perquè pots.
ResponEliminaNena, quin poemàs!
ResponEliminaM'ha agradat molt.
Bullo dins del cup. M'hi cap tot el que sóc. Sóc vi. Del bo.
ResponEliminaCoions!!!! que maco!!!!
ResponEliminaCom més el llegeixo més m'agrada Montse.... Hi aniré pensant! Crec que hi pot haver unes imatges molt xules! Ptonets!
ResponElimina