CÀMFORA
Amb les arnes,
les armes.
Els forats.
Llana
com lluna.
Mentidera.
Guardo els jerseis a l'armari. Vigilo. Si estan bruts, hi sortiran arnes.
Cercar en aquest blog
Bloc segarrenco-urgellenc, poètico-eròtico-irònico-literari-musical, ple de fang, que marca un abans i un després en la vostra percepció dels blocs en català. A la vida real, responc al nom de Montserrat Aloy i Roca.
no m'ha agradat mai l'olor de càmfora!!
ResponEliminaL'olor de la càmfor em recorda una tieta meua.
ResponEliminaGuerra a les arnes i visca la càmfora! No puc evitar-ho, és una olor de la meva infantesa...
ResponEliminaA mi també em transporta a la infantesa, quan guardàvem la roba d'hivern i la recuperàvem amb aquesta olor tan peculiar, i suposo que per això m'agrada.
ResponEliminaLa càmfora, com la llana, amaga mentides. Una, per l'olor de ranci. L'altra, perquè no sempre tapa el que volem amagar... de vegades el jersei més car ressalta el sacsó més petit ;)
ResponEliminaSaps? Arnes, es el poble de l'angle mes meridional de Catalunya encara mes prop dels ports de besseit que Horta de sant Joan i es a trocar de l'Aragó Ja.Hi fan un oli molt bo i es un poble antic i bonic
ResponEliminaMiquel, ets un pou de ciència!
ResponEliminaJo sempre n'he dit naftalina. No sé si és el mateix.
ResponEliminaAra ja no és fa servir gaire, venen unes coses més modernes que fan olor de flors i violes i romaní.