PLAÇA GENS DURA

A MONTFALCÓ

No hi havia gaire gent. La Juliet, bellíssima, semblava una donzella medieval. Voltaven els joves per aquí i allà, jugant a combatre en duel. Els del bar filosofaven entre ells sobre la vida i la mort amb la cervesa als dits. La marinada escampava la meva por al fracàs. Berenar sota els porxos, coca simple que ens va donar forces per resseguir la pedra amb el peu i el verb. Es proposava la visita guiada pel poble, i ens hi vam apuntar. Com deia Picabia, és rodó per tornar als origens, a la plaça, el gel, l'aigua que ens manté vius, encara que soma. I a fora els oients van ser convocats per a la meva poesia. Breu introducció a cadascun, no interessa que es perdin, que divaguin, que s'entristeixin per la nostra naturalesa efímera i humana. Érem pocs, però escollits. I cada aplaudiment va sembrar paraules a les parets de Montfalcó.

Caldrà buixardar la pedra
per abellir-la a ulls del guerrer.

Cal que els montants,
simètrics, siguin bellíssims.

Així com a la terra,
els portadors de calç
faran la façana més subtil
al núvol i a la boira,
i podrem esperar que la sageta,
ferida 
necessàriament de sang i fusta,
ompli les nostres boques
de les línies amb què les llindes
teixien imatges i noms propis
sobre la vida,
sobre la mort,
sobre l'eternitat.

Caldrà aprendre a treballar
la paraula amb el bes,
i el bes amb l'esquerda
del temps.
I estimar el guerrer,
setge de segles,
turó diví.

Gràcies, Juliet i Falco, per aquelles hores dalt del cim, a tocar del cel, Segarra històrica i valenta. Una abraçada ben forta.