TÚNEL (humi(li)tat)
I quan surts, l'ensurt de trobar-te net d'esperit i amb les ganes d'encarar la primavera i tot el que hagi de venir. Aquest matí anem a fer el Túnel de Montclar, que per a mi és el 4rt (n'he tingut uns quants, de túnels a la meua vida... i per sort han quedat enrere... per això els faig, com a prova de que sóc capaç de veure la llum.)
Gràcies per ser-hi, i donar-me la mà a dins, i a fora.
Fotos d'internet.
Necessitem veure la llum al final del túnel.
ResponEliminaAgafats de les mans.
El contacte per sortir-ne és primordial.
EliminaGràcies, amic.
Jo no sé si sóc dins o fora, del túnel, però estic cansada de fer camí.
ResponEliminaEntenc el desgast dels anys. Jo no me'l puc permetre, tinc feina encara per fer i sóc imprescindible, encara que em costi admetre-ho.
EliminaUna abraçada ben forta, estimada.
De vegades els tunels són massa llargs i els ulls se'ns acostumen ràpidament a la foscor
ResponEliminaAquest comentari teu em recorda els patiments dels que viuen una depressió endògena: la claror se'ls fa insuportable, i l'alegria dels altres els causa fastig.
EliminaPer sort, maca, no és el meu cas. Gràcies!! :-)*
A mi els túnels sempre m'han provocat una estranya barreja de fascinació i por. La fascinació per si m'atrevia a travessar-lo, la por mentre ho feia. I l'alegria després de sortir a la llum un altre cop. Parlo de túnels literals. Els figurats ja és una altra cosa. Sovint t'hi trobes dins sense ni adonar-te'n. Per això és tan important la mà que t'hi acompanya.
ResponEliminaN'he sortit perquè els que viuen amb mi i em tenen al seu cor em fan adonar de les petites alegries quotidianes que provoquen canvis en un dilluns com avui. Si no fos per ells, algunes manifestacions de la casualitat no tindrien cap rellevància...
EliminaUna abraçada, August, ben lluminosa.
Els túnels provoquen claustrofòbia, són antiestètics i només vols sortir-ne, virtuals o no.
ResponEliminaA l'entrada d'un túnel vem topar amb una pedra caiguda un dia de pluja.
Dissenteixo profundament. Els que es van fer per l'embassament de Terradets aconsegueixen crear uns efectes lluminosos i de perspectiva en la retina de qui hi passa absolutament inoblidables. Quan hom està enlluernat, el túnel posa pau als ulls. L'estètica en els túnels és ètica, i necessitat. Sense túnel, el pas a l'altra banda és impracticable.
EliminaAmb les pedres caigudes al davant seu, es fa palesa l'habilitat humana per trobar plans B, o C, o D a les adversitats de la vida.
El millor dels túnels és la sortida, i si alguna mà amiga t'hi espera, millor.
ResponEliminaSempre, amiga. I si acompanya un poema fet per vós, encara millor.
EliminaUn petonàs.
Està bé que s'aprofitin els túnels que ja no tenen utilitat, per fer caminades...Sovint poden setalviat fer més d'una pujada! Quan surts és fa de dia!
ResponEliminaPetonets.
Roser,
EliminaEl Túnel de Montclar es buida un cop l'any per fer-hi tasques de manteniment. L'empresa Castells de Lleida en té l'exclusiva per organitzar rutes a peu per dins fins al Castell de Montclar durant els mesos de gener, febrer i començament de març. La pujada no te l'estalvies, perquè Montclar queda dalt d'un turonet.
Salut.
Sempre va bé dur un encenedor al damunt , pots encendre un festeret i escaufar-te , encendre una entorxa per veure entre la foscor i si m´apures per encendre una metxa i bona nit . M´encanten els tunels , acompanyat i amb sortida .
ResponEliminasalut i llum.
Estimat,
EliminaEn aquest cas va ser caòtic.El Túnel semblava el mercat de Tàrrega: unes noies s'hi van fer tants selfies que en moments determinats enlluernava el flash i molestava tant de soroll. No es va respectar la tradició de ser pacient i mirar d'estar callat durant trams per assaborir millor l'experència.
A mi també m'agraden, perquè sempre descobreixes coses del túnel i de tu mateix, i si t'hi acompanyen sovint la conversa és més interessant encara.
Besets i focs ben vius!!
a cada passa la llum es fa més gran i s'enfosqueix el darrera.
ResponElimina(Plas plas plas) :-)***
EliminaPS. En faré un poema, inspirat en el que m'has dit, i te'l dedicaré.
Els túnels amb fan basarda, procuro evitar-los sempre que puc. Tant els uns com els altres.
ResponEliminaClar que hi ha vegades que no queda més remei que endinsar-se.
Glòria,
EliminaJo n'he passat uns quants. Els que duen a Itàlia, per la carretera, et fan pensar en les interrupcions volgudes o no de les converses, i en la vida: hom vol una cosa, i pel que sigui el desig queda en suspens perquè la realitat et fa deixar-lo de banda i concentrar-te en el que és necessari.
Si no hi fossin, no es podria visitar aquell país lluminós, sorollós, antiquíssim i ple de vida que per a mi és com una segona pàtria.
:-)
Ben trobat el nom del túnel. A vegades ens hem de recordar de posar llum a la foscor.
ResponEliminaEm sembla una bona experiència a tenir en compte (i que mai se m'havia acudit), això d'endinsar-se voluntàriament en un túnel real i fer un treball d'introspecció que pot ser útil per als túnels d'altra mena en què també ens trobem de tant en tant... La mà amiga, sens dubte, el millor equipatge que mai no pot faltar-nos.
ResponEliminaUna abraçadota, guapíssima!