Passa al contingut principal

TÚNEL (humi(li)tat)
















I quan surts, l'ensurt de trobar-te net d'esperit i amb les ganes d'encarar la primavera i tot el que hagi de venir. Aquest matí anem a fer el Túnel de Montclar, que per a mi és el 4rt (n'he tingut uns quants, de túnels a la meua vida... i per sort han quedat enrere... per això els faig, com a prova de que sóc capaç de veure la llum.)
Gràcies per ser-hi, i donar-me la mà a dins, i a fora. 

Fotos d'internet.

Comentaris

  1. Necessitem veure la llum al final del túnel.
    Agafats de les mans.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El contacte per sortir-ne és primordial.

      Gràcies, amic.

      Elimina
  2. Jo no sé si sóc dins o fora, del túnel, però estic cansada de fer camí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entenc el desgast dels anys. Jo no me'l puc permetre, tinc feina encara per fer i sóc imprescindible, encara que em costi admetre-ho.

      Una abraçada ben forta, estimada.

      Elimina
  3. De vegades els tunels són massa llargs i els ulls se'ns acostumen ràpidament a la foscor

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest comentari teu em recorda els patiments dels que viuen una depressió endògena: la claror se'ls fa insuportable, i l'alegria dels altres els causa fastig.

      Per sort, maca, no és el meu cas. Gràcies!! :-)*

      Elimina
  4. A mi els túnels sempre m'han provocat una estranya barreja de fascinació i por. La fascinació per si m'atrevia a travessar-lo, la por mentre ho feia. I l'alegria després de sortir a la llum un altre cop. Parlo de túnels literals. Els figurats ja és una altra cosa. Sovint t'hi trobes dins sense ni adonar-te'n. Per això és tan important la mà que t'hi acompanya.

    ResponElimina
    Respostes
    1. N'he sortit perquè els que viuen amb mi i em tenen al seu cor em fan adonar de les petites alegries quotidianes que provoquen canvis en un dilluns com avui. Si no fos per ells, algunes manifestacions de la casualitat no tindrien cap rellevància...

      Una abraçada, August, ben lluminosa.

      Elimina
  5. Els túnels provoquen claustrofòbia, són antiestètics i només vols sortir-ne, virtuals o no.
    A l'entrada d'un túnel vem topar amb una pedra caiguda un dia de pluja.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dissenteixo profundament. Els que es van fer per l'embassament de Terradets aconsegueixen crear uns efectes lluminosos i de perspectiva en la retina de qui hi passa absolutament inoblidables. Quan hom està enlluernat, el túnel posa pau als ulls. L'estètica en els túnels és ètica, i necessitat. Sense túnel, el pas a l'altra banda és impracticable.

      Amb les pedres caigudes al davant seu, es fa palesa l'habilitat humana per trobar plans B, o C, o D a les adversitats de la vida.

      Elimina
  6. El millor dels túnels és la sortida, i si alguna mà amiga t'hi espera, millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre, amiga. I si acompanya un poema fet per vós, encara millor.

      Un petonàs.

      Elimina
  7. Està bé que s'aprofitin els túnels que ja no tenen utilitat, per fer caminades...Sovint poden setalviat fer més d'una pujada! Quan surts és fa de dia!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser,

      El Túnel de Montclar es buida un cop l'any per fer-hi tasques de manteniment. L'empresa Castells de Lleida en té l'exclusiva per organitzar rutes a peu per dins fins al Castell de Montclar durant els mesos de gener, febrer i començament de març. La pujada no te l'estalvies, perquè Montclar queda dalt d'un turonet.

      Salut.

      Elimina
  8. Sempre va bé dur un encenedor al damunt , pots encendre un festeret i escaufar-te , encendre una entorxa per veure entre la foscor i si m´apures per encendre una metxa i bona nit . M´encanten els tunels , acompanyat i amb sortida .

    salut i llum.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estimat,

      En aquest cas va ser caòtic.El Túnel semblava el mercat de Tàrrega: unes noies s'hi van fer tants selfies que en moments determinats enlluernava el flash i molestava tant de soroll. No es va respectar la tradició de ser pacient i mirar d'estar callat durant trams per assaborir millor l'experència.

      A mi també m'agraden, perquè sempre descobreixes coses del túnel i de tu mateix, i si t'hi acompanyen sovint la conversa és més interessant encara.

      Besets i focs ben vius!!

      Elimina
  9. a cada passa la llum es fa més gran i s'enfosqueix el darrera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. (Plas plas plas) :-)***

      PS. En faré un poema, inspirat en el que m'has dit, i te'l dedicaré.

      Elimina
  10. Els túnels amb fan basarda, procuro evitar-los sempre que puc. Tant els uns com els altres.
    Clar que hi ha vegades que no queda més remei que endinsar-se.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria,

      Jo n'he passat uns quants. Els que duen a Itàlia, per la carretera, et fan pensar en les interrupcions volgudes o no de les converses, i en la vida: hom vol una cosa, i pel que sigui el desig queda en suspens perquè la realitat et fa deixar-lo de banda i concentrar-te en el que és necessari.

      Si no hi fossin, no es podria visitar aquell país lluminós, sorollós, antiquíssim i ple de vida que per a mi és com una segona pàtria.

      :-)

      Elimina
  11. Ben trobat el nom del túnel. A vegades ens hem de recordar de posar llum a la foscor.

    ResponElimina
  12. Em sembla una bona experiència a tenir en compte (i que mai se m'havia acudit), això d'endinsar-se voluntàriament en un túnel real i fer un treball d'introspecció que pot ser útil per als túnels d'altra mena en què també ens trobem de tant en tant... La mà amiga, sens dubte, el millor equipatge que mai no pot faltar-nos.
    Una abraçadota, guapíssima!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars