Ves al contingut principal

Ençà

D'un temps ençà la llengua se'm resseca, el poema pensat es perd entre neurones embullades, el sexe esdevé religiós, la parla se'm corseca, el bolígraf escriu en llengües desconegudes, i les cares es presenten sense trucar a les portes del somni. D'un temps ençà el que altres escriuen té més llum que els meus llumins esdevinguts oracions, les meves oracions mai arriben al cel, el meu cel té núvols de dubte, la pluja s'espera en vestíbuls llarguíssims, el meu cor estima a temps de bolero. D'un temps ençà les meves ulleres tenen més vista que els ulls miops que les guien, les seves ninetes han tornat de les golfes per portar-me al present. Aixeco les faldilles al meu vestidor, reomplo sostenidors amb reüllades, poso mans a les parts internes de les meves cames, faig fotografies dels meus malucs i me les penjo al disc dur de la retina. D'un temps ençà no sóc jo, sinó la que era aquí fa 20 anys. Per sort, demà tanquen aquest cinema decrèpit on els fotogrames esmentats es succeïen sense interrupció. Hi construiran una escola.

Comentaris

  1. Reviure el passat és com tot: una cosa agradable i dolorosa alhora.

    ResponElimina
  2. Dona, veure's com fa 20 anys no hauria de ser mala cosa, però com que no se't veu il·lusionada especialment, suposo que no és cosa bona...

    ResponElimina
  3. Doncs jo veig una lletra preciosa en aquest post, allunyada de les nuvolades que diu insinuar.

    Ara bé, si aquest cinema decrèpit demà tanca (una altra conseqüència funesta de la crisi?) i s'hi obre una escola en el seu lloc, almenys canviarem aquests aires espessos, grisos i tan humits que corsequen l'ànima, pels crits de la quitxalla, que sempre omplen l'aire de calidesa.

    ResponElimina
  4. Dic poques coses, no fos cas que esguerrés el sentit de les teves paraules, que, plaents, seguim amb molt d'interès.

    ResponElimina
  5. Escriu. Tanta poesia com la que conté aquest escrit!

    ResponElimina
  6. A partir de "Aixeco les faldilles..." m'has fet tornat 20 anys enrere també.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX