Glòria? A qui?

Ahir, en un rampell veneciano-lleidatà, el meu Sant i jo vam encolomar el plançonet al seu àngel de la guarda (previ acord de preu i pitança) i vam enfilar la N-II cap a la capital de la boira, les pomes i la Seu Vella. El que havia de ser un concert de prop de 2 hores es va convertir en una còpia barata dels concerts d'Any Nou a la 2. I us preguntareu què va passar, perquè l'Antonio pèlroig ens semblés un parent pròxim del cantant de "Once". A veure...primer va costar trobar aparcament. Un cop deixat el cotxe en posició horitzonal i paral·lel a la vorera, vam anar a pas moderat fins a l'entrada del lloc. Hi havia una munió de gent vestida de negre que tapava la taquilla. Jo, malpensada en aquestes ocasions, vaig deduir que havíem anat a parar a un enterrament d'algú famós ( no pas pel "interra" de la lletra, ep! ). Entràrem a la sala gran. Inspeccionàrem els llocs buits que quedaven per acomodar els nostres respectius finals d'esquena, i en trobàrem dos a la dreta. Casualment, al costat d'un senyor que lluïa una insígnia a la jaqueta. S'apaguen els llums, veiem que surt "150 anys de l'Orfeó Lleidatà" al fons de l'escenari, i ens fan memòria del que es celebra aquella nit. Parlen de mòbils, però no de tos. Malament. Primera part del concert. Un dels tants de Vivaldi, que és executat ( i sepultat ) en un temps rècord, sense temps a resar-li un trist responsori per a la seva ànima. Segona part. Surten 4 persones de negre, se'ls il·lumina dramàticament des de dalt ( com posseïts per una intel·ligència superior, potser? )  i comencen a parlar. Un parla poc. L'altra persona, encarregada de fer la semblança de l'homenatjada, parla força més estona. El senyor de la insígnia diu "Perquè vol, haver esperat 60 anys!". Dedueixo que es coneixen de fa dies. Demanen a la senyora que ha de rebre la insígnia que surti del cor ( de 150 cantaires ) i li posen la insígnia. Parla de la seva vida, de la música, de les corals, la música coral i la cultura catalana, i agraeix als presents l'homenatge. Tercera part. Exacte, rigorós, tempo perfecte, però sense emoció, excepte en els fragments dedicats al lluïment de les veus solistes, la Marta Altadill i l'Anna Borrego. La peça és el Gloria de Vivaldi, RV 589. S'acaba com ha començat, la gent tossint ara dalt, ara a baix, ara al mig, ara fent-se ressò del maldecoll, i en un obrir i tancar d'ulls el director és fora i nosaltres també. Era una excusa per a una insígnia, el concert.

PD. Recordem amb nostalgia quan el vam cantar, ara fa molts anys, amb els de casa a l'Urgell, i què bé que se sent quan un és dalt, sent dirigit.