Passa al contingut principal
Etiquetes

ARQUITECTURA SUBTIL


Guaiteu com les mol·lècules

s'agermanen en el seu nou destí:

refem teranyines invisibles als ulls,

sacrifiquem la son per donar

sentit al cos i a la vida,

sabem que Penèlope treballa

sense sexe, sense color, sense religió...

Refà la casa sencera, cellers, terrat.


Poema per a la marató d'aquest any, dedicada a la investigació sobre els teixits humans.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

  1. Sr. Tinc14 d’octubre del 2011, a les 22:55

    Plas, plas,plas: mai no hagués dit que una mol·lecula pogués rimar alexandrins o ABBA :-)

    ResponElimina
  2. fanal blau14 d’octubre del 2011, a les 23:39

    Genial, cantireta! Jo el tinc pendent, però clar...ha de sortir!

    ResponElimina
  3. Alyebard15 d’octubre del 2011, a les 0:58

    Magnífic! m'encanta com regires el mite de Pelènope.

    ResponElimina
  4. jpmerch15 d’octubre del 2011, a les 9:37

    Molt bo!

    ResponElimina
  5. El porquet15 d’octubre del 2011, a les 16:35

    Molt bo Cantireta! La Marató d'aquest any té col·laboradors de luxe!

    ResponElimina
  6. Jordi Dorca15 d’octubre del 2011, a les 17:34

    Molt bo! No calen els meus comentaris.

    ResponElimina
  7. Helena Bonals15 d’octubre del 2011, a les 18:36

    Doncs jo vull dir-hi la meva (en el meu bloc), però no ho tinc clar. Tens un nivell alt!

    ResponElimina
  8. Helena Bonals15 d’octubre del 2011, a les 19:28

    Ja te l'he comentat, i continuo xalant!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars