Passa al contingut principal

ARQUITECTURA SUBTIL


Guaiteu com les mol·lècules

s'agermanen en el seu nou destí:

refem teranyines invisibles als ulls,

sacrifiquem la son per donar

sentit al cos i a la vida,

sabem que Penèlope treballa

sense sexe, sense color, sense religió...

Refà la casa sencera, cellers, terrat.


Poema per a la marató d'aquest any, dedicada a la investigació sobre els teixits humans.

Comentaris

  1. Plas, plas,plas: mai no hagués dit que una mol·lecula pogués rimar alexandrins o ABBA :-)

    ResponElimina
  2. Genial, cantireta! Jo el tinc pendent, però clar...ha de sortir!

    ResponElimina
  3. Magnífic! m'encanta com regires el mite de Pelènope.

    ResponElimina
  4. Molt bo Cantireta! La Marató d'aquest any té col·laboradors de luxe!

    ResponElimina
  5. Doncs jo vull dir-hi la meva (en el meu bloc), però no ho tinc clar. Tens un nivell alt!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars