De matinada

Llegeixo a la Cantireta. És un exercici de memòria retrospectiva, de persones que ara fa un any eren molt importants en la meva vida, de moments en què em sentia molt viva i escoltada. Res no dura tota la vida, és veritat. Potser hauria de cansar-me físicament per descansar d'ella, d'oblidar el que ha passat avui per encarar el demà ( o l'avui ja encetat, oi? ) M'enyoro del passat, com si retomar-lo fos possible sense la pèrdua futura que comportaria. De vegades creiem que la vida passada fou millor. I que la vida dels altres és millor que la nostra. I que som el que els altres creuen veure en nosaltres. En nosaltres hi són els altres : el id, el superego, l'ego. I llegeixo les entrades de blocs aliens que em fan pensar sobre la magnitud d'escriure a internet a les 2:24 a.m. Penso en la Cantireta, en la seva ànima fràgil, en la seva porositat, en les nanses per dur-la a coll, en el seu disseny senzill i funcional. Penso en quant de temps de vida útil li queda a la blocosfera, i si els que ara enyora ho saben. I perquè li hauria d'importar, si el que es fa aquí és construir platges amb l'esmicolada constant de les pedres amb les mans...I me'n vaig a dormir.