Pânic

PÀNIC

Em rosego els genolls,
Lluc, per l'agonia de l'ofec
epilèptic. Tant és l'ànsia
mèdica, perenne, peremptòria,
"cal que, és necessari, imminent",
com el sucre que substitueix
la sorra del meu rellotge del temps.
I jo vull córrer, prendre alè
i així afanyar-me cap a tu.
O no. Perquè no sé on ets.
Ara em rosego els colzes i et cuso
les frases tan complexes,
com el meu cervell,
en temps de pànic.
"Ja està, ja està, ja està!",
el mantra pacífic del teu pare
desfà un a un els meus sanglots.
Tu dorms. Ara em rosego els dits.

Nit del 7 de juliol del 2010.