Percussió forçada

Ara mateix, tinc tota una generació poc traçuda de percussionistes arreplegada al menjador de casa. Porten sabates reforçades a la talonera i plantilles ortopèdiques que eviten fer-se mal als talons i al panxell (!!) de la cama. Si escolto amb èmfasi, trobo que tenen ínfules de jazz. Si escolto sense gaires ganes, s'assemblen al Phil Collins abans de fer-se mal als canells. Si escolto emprenyada, em vénen ganes d'anar a buscar una cassola de llauna i una cullera i fer-li de baix continu. Quan el percussionista es cansa de picar contra la cadira, aprofita el temps per fer scat-jazz amb la mà oberta contra les galtes molsudetes. Si li ve de gust, el garranyic-garranyec de la cadira és un martiri suau comparat a la perfecció monòtona de les sabates. Pot ser que faci la patarrufa, en un gest entre fàstic existencialista i ganes de tocar els pebrots a qui escriu. Quan s'inspira, el soroll va en augment i és realment exasperant i creatiu ( creieu tenir tota l'orquestra de percussió a dispesa a casa vostra, gong xinès inclòs ). Potser l'hauria d'inscriure a l'escola de música de la ciutat, almenys es treuria de dins el geni del ritme que porta ( i parlo amb raó, li encanta la música!! )
Després d'això, escoltar el Dyango cantant "Rosó" deu ser una excursió al cel de l'ah!rmonia musical...Ai, no, que a mi m'agrada el Bruts Elspitstinc...