Ves al contingut principal

SENYALS DE BAVA

De bon matí. A la sala arcoiris els adults mirem d'entretenir la por i als plançonets de les més variades maneres. Hi ha un cavall de joguina que grinyola cada cop que el nen s'hi gronxa. Hi ha una tele que dóna dibuixos de la Disney. Hi ha unes cadires ocupades per converses fútils, i llambregades als rellotges. Em presento a la infermera, per dir que el Lluc ja ha arribat. Entrem tots dos a la sala, i es fa el silenci. Un nen porta posat el pijama. Ell, innocent i despreocupat per les modes, també duu espardenyes del Barça. El Jaume entra, i jo pregunto si vol el diari, i un cafè. Em respon que sí a tot, i marxo. Al tornar, ells ja no hi són. Una fiblada em recorre el cor, de costat a costat, ja són a quiròfans. Porto dos cappuccinos, n'he de regalar un si vull arribar a dalt amb tot el que necessitem sense prendre mal. Hi ha una dona fora que s'avé a agafar el meu regal desinteressat. Em somriu agraïda, i jo també. Arribo a quiròfans. El destí em té preparat un cop dolent i un de bo : ens opera el nostre metge especialista, el Dr. Cahuana; una nena preciosa, rínxols castanys, veu clara, enginy esmolat, té, amb només 9 anys, artrosi infantil. Em cauen les llàgrimes, mentre responc el que em pregunta la infermera sobre el pes i les ulleres del Lluc. Saludo amb la mà a la nena dels rínxols, ella em torna la salutació. Penso en el destí i en nosaltres, pares de nens malalts.
Esmorzem. Mirem de reüll els altres éssers que fan el que nosaltres : mirar d'anestesiar el temps per tal de que sigui menys dolorós. Llegim a la sala arcoiris, dormim, mirem els altres. Ens donen el volant per anar a planta, a rebre el plançonet. Pugem: 4ª, 5ª, 6ª, 7ª, 8ª. No hi ha especialitat en placa al sortir, els colors de les parets són màgics, i veig uns nens com criden entusiasmats amb uns globus de colors i formes assortits. I llavors el destí ens torna a clavar un clau al mig del cor: som a la planta d'oncologia infantil. Els nens eren calbs, eren víctimes d'un càncer o d'una leucèmia, o d'un tumor. Més justícia: a la sala d'espera dels pares n'hi ha uns que vetllen un adolescent,  a qui amb 13 anys lluita contra una leucèmia des de fa 3 mesos. El meu cor s'ha fet tan petit que crec que si deixa de bategar ni me n'adonaré.
Durant les hores següents, de la 1 a les 6:30, ens hem explicat la vida amb els companys del llit del costat. El Lluc és valent. Beu aigua, dorm, s'asseu si no té son, es beu el suc, es menja el iogurt. Fa pipí, se'n riu del company quan sent el soroll inequívoc, saluda papa i mama, es mostra seriós amb els metges i les infermeres, entén que anar-se'n a casa és molt important després del tràngol que passem. I ens donen l'alta. El sucre és a lloc, el meu petit món torna a girar, hi ha senyals de bava a la seva samarreta.
Que dormiu bé, jo també.
PD. La dona a qui havia donat el cappuccino seu al costat del seu fill, acompanyant-nos a nosaltres en el nostre petit univers de batalles guanyades, en el mateix espai a la 8ª planta. La dona que té un fill de 13 anys amb leucèmia entra a l'ascensor mentre en sortim nosaltres. L'abraço mentre li dic a l'orella: "Tingueu coratge". El meu àngel de la guarda em posa a prova, em mostra altres rosers, tan punxeguts com el nostre.

Comentaris

  1. Uf, que dur llegir tot això. Te n'adones de la immensa sort de tots els que no s'han d'enfrontar a desgràcies així, que s'ofeguen en un got d'aigua. Però ja se sap, pels fills tot patiment és poc. Ànims, almenys torneu a ser a casa.

    ResponElimina
  2. És un roser, encara que punxegut.

    cantireta, no puc penjar cap comentari a cap entrada del meu bloc. Gràcies per deixar-hi el teu comentari.

    ResponElimina
  3. Tot i la cruesa del teu relat, sembla que tot ha anat bé. Enhorabona!

    ResponElimina
  4. Quina alegria que ja sigueu a casa. La teva entrada ens recorda com d'importants són els petits gestos. Tens un cor enorme,

    ResponElimina
  5. Enhorabona, per haver superat el mal tràngol, és molt dur veure patir un nen. Uf, el teu text cala fins dins.

    ResponElimina
  6. Amunt, cantireta, et queden dolls d'amor i paciència a repartir!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX