Ves al contingut principal

(A)PAGAR EL LLUM

Jugant des d'aquí


Les veïnes del pis de dalt, les Monster High, feia temps que no venien a (a)pagar el llum. Només es van salvar les enganxines de la Barbie sense gràcia ni greix, i d'un Ken que potser es deia Jonathan en la intimitat. Desnonats de la casa de nines i visiblement deslluïts, els Teletubbies trabaren amistat amb uns Madelman amb pits postissos a recer de la pluja en un mercat de joguines de cinquena mà. 

PD. Inspirat per la filosofia d'aquestes xiquetes.

Comentaris

  1. He passat per moltes cases enderrocades, més o menys reals, aquesta és com una peli de dibuixos animats, feta amb ninots tronats i televisius habitants tots d'una casa de nines, amb qui ningú
    ja no vol jugar. Guai!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que tinc unes ulleres del passat, jo...
      Gràcies!

      Elimina
  2. Està tan enderrocada que, fins i tot, la coma que hi havia després de televisius, ara és un gra de pols...Atxís!

    ResponElimina
  3. Recomençar una nova vida lluny d'unes parets que ja no serven cap vida...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, com a Toy Story, oi?
      Què bé que tornis per aquí a casa meva! Un potxó!!

      Elimina
  4. I els va comprar algú?

    Molt original!

    ResponElimina
  5. Quina vida més trista la de les joguines trencades...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em recorda el trist "mercat de la carn" que surt a "Inteligencia Artificial". Però potser un antiquari...
      Abraçada!

      Elimina
  6. Entre els Teletubbies i els Maldelmans sempre hi ha hagut molta "atracció".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són estranys, oi? Com de planetes llunyans ;)

      Elimina
  7. Una casa de nines en ruïnes, la infantesa perduda. Noves joguines que fan fora les velles. Quina història més bella, i trista!

    ResponElimina
  8. Em porten molts records aquestes runes, de guerra, de pobresa, de desesperació, de nostàlgia, en acabat són les runes dels xiquets, dels joguets, de les vides que hi van viure i ara ja no són.

    Petons carinyosos des de València de

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ais, Vicent, que ens fem grans... i interessants ;)
      Una abraçada!

      Elimina
  9. Pobres nines. Per no tenir no tenen ni el dret a morir.se.
    Hi ha alguna pitjor que l.abando?

    ResponElimina
    Respostes
    1. era jo des del mòbil..fent experiments amb els munyons del tàctil....

      Elimina
    2. L'abandó és terrible, però encara ho és més el menyspreu abans de. Potser encara serviran per un conte més en mans d'un relataire ;)

      Gràcies (jo també tinc problemes amb els dits al mòbil) ;)

      Elimina
  10. Ostres, mai havíem inspirat un conte i fa molta il·lusió!! Aquesta casa de nines té molt encant decadent i surrealista (la imatge d'un teletubbie desnonat pot marcar una infantesa! :D) Gràcies!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que pensava que sou maques i originals. De res!

      Elimina
  11. Potser hauríen d'haver cementiris per joguines, no et sembla?

    Moltes s'ho merèixen més que les persones.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, veure's reencarnat en les joguines sembla un passaport a una vida passada millor ;)

      Petons.

      Elimina
  12. Gairebé hauria de reproduir el comentari que he fet al post amb el qual ens enllaces, la trasncendència de l'objecte enfront la instranscendència del món virtual. En fi, millor quedar-me en aquest recés teu tan original.

    ResponElimina
  13. M'has fet treure un bon somriure en aquesta estona de pausa de la fenia... Gràcies.

    ResponElimina
  14. Una casa de nines ben atrotinada. :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX