(A)PAGAR EL LLUM
 |
| Jugant des d'aquí |
Les veïnes del pis de dalt, les Monster High, feia temps que no venien a (a)pagar el llum. Només es van salvar les enganxines de la Barbie sense gràcia ni greix, i d'un Ken que potser es deia Jonathan en la intimitat. Desnonats de la casa de nines i visiblement deslluïts, els Teletubbies trabaren amistat amb uns Madelman amb pits postissos a recer de la pluja en un mercat de joguines de cinquena mà.
PD. Inspirat per la filosofia d'aquestes xiquetes.
He passat per moltes cases enderrocades, més o menys reals, aquesta és com una peli de dibuixos animats, feta amb ninots tronats i televisius habitants tots d'una casa de nines, amb qui ningú
ResponEliminaja no vol jugar. Guai!!!
És que tinc unes ulleres del passat, jo...
EliminaGràcies!
Està tan enderrocada que, fins i tot, la coma que hi havia després de televisius, ara és un gra de pols...Atxís!
ResponElimina:DD Ets un solet!!
EliminaRecomençar una nova vida lluny d'unes parets que ja no serven cap vida...
ResponEliminaSí, com a Toy Story, oi?
EliminaQuè bé que tornis per aquí a casa meva! Un potxó!!
I els va comprar algú?
ResponEliminaMolt original!
Els van magrejar molt. Potser sí ;)
EliminaQuina vida més trista la de les joguines trencades...
ResponEliminaEm recorda el trist "mercat de la carn" que surt a "Inteligencia Artificial". Però potser un antiquari...
EliminaAbraçada!
Entre els Teletubbies i els Maldelmans sempre hi ha hagut molta "atracció".
ResponEliminaSón estranys, oi? Com de planetes llunyans ;)
EliminaUna casa de nines en ruïnes, la infantesa perduda. Noves joguines que fan fora les velles. Quina història més bella, i trista!
ResponEliminaGràcies, bonica! :0)
EliminaEm porten molts records aquestes runes, de guerra, de pobresa, de desesperació, de nostàlgia, en acabat són les runes dels xiquets, dels joguets, de les vides que hi van viure i ara ja no són.
ResponEliminaPetons carinyosos des de València de
Vicent
Ais, Vicent, que ens fem grans... i interessants ;)
EliminaUna abraçada!
Pobres nines. Per no tenir no tenen ni el dret a morir.se.
ResponEliminaHi ha alguna pitjor que l.abando?
era jo des del mòbil..fent experiments amb els munyons del tàctil....
EliminaL'abandó és terrible, però encara ho és més el menyspreu abans de. Potser encara serviran per un conte més en mans d'un relataire ;)
EliminaGràcies (jo també tinc problemes amb els dits al mòbil) ;)
Ostres, mai havíem inspirat un conte i fa molta il·lusió!! Aquesta casa de nines té molt encant decadent i surrealista (la imatge d'un teletubbie desnonat pot marcar una infantesa! :D) Gràcies!!
ResponEliminaÉs que pensava que sou maques i originals. De res!
Eliminaha, ha, gràcies per participar
ResponEliminaA vós per la idea!
EliminaPotser hauríen d'haver cementiris per joguines, no et sembla?
ResponEliminaMoltes s'ho merèixen més que les persones.
Petons.
Sí, veure's reencarnat en les joguines sembla un passaport a una vida passada millor ;)
EliminaPetons.
Gairebé hauria de reproduir el comentari que he fet al post amb el qual ens enllaces, la trasncendència de l'objecte enfront la instranscendència del món virtual. En fi, millor quedar-me en aquest recés teu tan original.
ResponEliminaEduard, em fas quedar muda d'admiració.
Elimina:*
M'has fet treure un bon somriure en aquesta estona de pausa de la fenia... Gràcies.
ResponEliminaUna casa de nines ben atrotinada. :)
ResponElimina