Ves al contingut principal

GALILEU SOTA UN ARBUST




Des del cel, casa meva no es distingeix. Les teules uniformes, terroses, la fan pertànyer al territori sec i gairebé estèril de l'Urgell, que abans fou i en essència és Segarra. Des de fora, sóc dona com altres. Un cap més o menys ben pentinat, uns ulls curiosos rere unes ulleres vermelles, uns pits força macos, uns malucs grans, una talla de peu estàndard. Em perdo sempre que vaig sola pel món : és el preu que pago per no tenir GPS ni acompanyant als recitals/encontres de blocaires. Trec inspiració de les pedres xutades dels camins polsegosos. Alimento fills amb devoció centrípeta. Envejo els ametllers, que no clamen al cel per la pluja que cau en altres llocs. I faig festa de les móres que descobreixo mentre passejo. Perquè potser els arbusts són més importants que els arbres, aquí on em van plantar. Els arbres marquen fites, cruïlles, rotondes per les quals no es perden ni les sargantanes. Aquí, a la terra de l'ametlla i el raïm, resseguir els camins entre pobles de pedra és el camí més fàcil entre 2 punts mai equidistants. M'hauria de creure més important del que sóc. O no.

Gràcies a tots els que vau tenir la paciència d'esperar-me. Als que em vau escoltar. Als que em vau aplaudir. Als que us vau endur la lletra escrita. Als que també us vau endur una part de la meva pell en els petons i abraçades. A la Núria, en Sintu i la Lola per haver-me acollit al Paradís.

Comentaris

  1. Creure,t important no importa.
    Importa que ho siguis,
    amb o sense paraules.

    ResponElimina
  2. "Trec inspiració de les pedres xutades dels camins polsegosos", la bona inspiració! M'agrada molt aquesta entrada.

    ResponElimina
  3. Estava llegint tranquil·lament aquesta entrada fins que he arribat a allò de "uns pits..." i he perdut el fil. Hauré de tornar a començar.

    ResponElimina
  4. Una descripció tota curiosa de tu mateixa. He llegit que ho vau passar molt bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, hom (=dona) és així :0) Ens ho vam passar bé!

      Elimina
  5. "...perquè els arbusts són més importants que els arbres, aquí on em van plantar..."

    Tot i tots som importants, com som! M´agrada veure´t!

    Una aferrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oi tant! Jo també!
      Properament, la meva afoto. Un petó!

      Elimina
  6. M'encanta que els arbusts siguin més importants que els arbres... clar que a Corró hi havia uns arbres humils (al menys un) que no volien tapar la lluna i la deixaven surar i il·luminar a través de les seves branques...

    Aquesta va ser la segona imatge bella que em vaig gravar de Corró. Després en vaig perdre el compte!

    Gràcies, noieta!

    ResponElimina
  7. Interessant autoretrat ... llegeixo i rellegeixo.

    Bona nit Cantireta :)

    ResponElimina
  8. Respostes
    1. Així, no demano que em clonin? :D
      Gràcies, Glòria!!

      Elimina
  9. Jo també pense així catireta, els arbustos són més importants o tan importants com els arbres, és en les xicotetes coses on rau el misteri de la vida i de la mort, tot i que també està en les grans, no hem de deixar-les de banda.
    Però tens raó, ets una gran dona o això trec de les teues paraules.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sóc d'arbustos encara, perquè en ells hi ha fruit molt petit però interessant. Els arbres són majestuosos, i inabastables.

      Una altra abraçada ben forta, xiquet!

      Elimina
  10. Trobo a faltar les arracades en aquesta descripció :) M'ha agradat això d'alimentar fills amb devoció centrípeta... M'alegro que fos una nit fantàstica!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina energia queda, si no la de tirar-la enfora? Ells van ser-ne l'origen, ara ja són les ones que s'escampen pel llac.
      Sí, que en fou...

      Elimina
  11. Gran Cantireta,
    gran Montserrat.
    Tu no et perds mai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em perdo en els mapes. Un cop amb la pell i els ossos sé on he d'anar.
      Petons, Jordi.

      Elimina
  12. Montse, un autoretrat temptador... a mi també m'agraden els arbusts. Just ahir pel Parc Natural de Gorbea (Biskaia) em vaig fer un tip de mores -negres, grosses, sucoses, delicioses!
    Estic content de que el recital anés tant bé.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Lluís, les melmelades se fan de petites delícies...
      Una abraçada cap a tu, també!

      Elimina
  13. El què importa de les cases és que a dintre tinguin un bon caliu. M'agrada molt la Segarra, una terra que resisteix totes les inclemències.
    Jo també vaig sola pel món i em perdo...I també penso que els arbusts són importants,(que faríem sense les petiteses)i, sobretot, perquè no amaguen els camins...
    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segarrenca com a Montfalcó. Emocionant, també, tot i ser de pedra. Bella.

      Visquen els arbusts, petits arbres generosos.

      Elimina
  14. Tots els elogis que he llegit son molt explicits, tots defineixen d'una manera o altre com ets. La descripciuó que fas de la teva persona es sublim i despres de tot et dic que tinc ganes de coneixer-te.
    Ho vareu passar molt be, intueixo que la trobada va ser màgica.
    Una abraçada tardorenca i calida

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també vull conéixer-te. Gràcies per llegir-me.
      Una abraçada de felicitats.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX