S'ha produït un error en aquest gadget

dijous, 1 de novembre de 2012

POST+HUMUS

manllevat d'aquí

Potser no hi ha res més enllà de l'hivern dels ossos. Potser l'oblit és el pitjor dels càstigs. Aquest poema, però, n'ofereix una altra versió. 





POSTHUMOUS, de Jean Nordhaus.

Et sorprendria saber
que molts anys després del teu llarguíssim hivern
encara reps cartes del banc, dels vells
filantrops, flocs freds de neu
colant-se per la bústia que duu el teu nom?
Tot i el temps que la teva cara
ja no projecta ombra al meu llindar,
i la veu insegura, tremolosa,
s'ha consumit al meu telèfon,
i esvanit dels coneguts, no enyoro
el teu nom. Fa cercles en l'inframón
de les màquines, un espectre esventat. Exaltarem
la generositat, i el crèdit fiable
sobreviu a la mort. Creuers pel Carib, receptes,
préstecs a baix interès. Per a tu que demanaves
tant de la vida, que vivies al màxim
dins de la coacció, el món que es vessa
espera la teva rúbrica. Esperen ansiosos que els curis 
del càncer i de les malalties del cor.
La lliga maçònica et compta entre els benaurats.
T'enyoren. Volen que tornis.

Traducció de Montserrat Aloy i Roca


20 comentaris:

  1. Força interesant aquest poema.

    He explorat una mica i he trobat aquest també :

    http://www.poetryfoundation.org/poem/243694

    En la panadería
    POR DARCIE DENNIGAN
    Fue en agosto, un verano tan hermoso, que comenzó la masacre.
    El asesinato flor. La alimentación de los girasoles a la amasadora industrial.
    . . .


    Encara que la setmana que ve tornare anar a àngles a l´escola d´adults em serveix per a practicar i gaudir de la poesia.

    gracies . salut i una bessada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei!
      He llegit per sobre el poema que em comentes. És maco. El puc anar traduint a estones, perquè és molt llarg.

      JO hi treballo, en anglès ;)

      Petons!

      Elimina
  2. Un poema molt bonic, com pot seguir pesant el cos d'una persona morta o desapareguda i fer-nos sentir a soles en la nostra casa, quan venen cartes dirigides a ella o se senten les persones que pel carrer encara ens diuen: _Xe, com està Pep? I tu has de dir-los que se n'anà o que ha mort.
    Molt bo el poema.

    Vicent

    ResponElimina
  3. la frase: vivies al maxim dins de la coaccio... es la bomba!
    Gran i lliberador poema.
    un peto en el pont

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anar-se'n i trobar el teu nom encara a la bústia... somrius des de l'estratosfera.
      Estic contenta de que t'agradi.
      Un petó de pont que s'acaba...

      Elimina
  4. Bon poema!
    M'ha agradat molt.
    Gràcies!!!

    ResponElimina
  5. Mostra molt bé tot el que sobreviu a la mort. Preciós!

    ResponElimina
  6. Es duríssim...
    I m'agrada que ho sigui.

    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La bellesa té el do de ferir de sentit i de llum a qui se la fa seva...

      Petons.

      Elimina
  7. De vegades potser li demanem massa a la vida, però és molt humà fer-ho...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo penso en els que se n'han anat... no contestaran al telèfon.
      Petons.

      Elimina
  8. Si m'ho diguessis a mi , et diria que mai he marxat. Estava ocupat vivint .Durillu si , i molt bó .Ho fa la traducció definitivament la traductora es veraç. Es propícia la perseverància...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un petonàs, Miquel. M'honra que m'ho digui algú com tu, que treu lletra dels pous més fondos...

      Elimina
  9. Malgrat saber i assumir tot el que es diu al poema, sempre queda una levíssima esperança de curació; és a dir, de trobar algú que tingui cura de nosaltres.
    Mentrestant, una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que tinc molts noms propis que em curen, i no fan gaire soroll...
      Una abraçada i un petó, Mestra!

      Elimina

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!