POST+HUMUS

manllevat d'aquí

Potser no hi ha res més enllà de l'hivern dels ossos. Potser l'oblit és el pitjor dels càstigs. Aquest poema, però, n'ofereix una altra versió. 





POSTHUMOUS, de Jean Nordhaus.

Et sorprendria saber
que molts anys després del teu llarguíssim hivern
encara reps cartes del banc, dels vells
filantrops, flocs freds de neu
colant-se per la bústia que duu el teu nom?
Tot i el temps que la teva cara
ja no projecta ombra al meu llindar,
i la veu insegura, tremolosa,
s'ha consumit al meu telèfon,
i esvanit dels coneguts, no enyoro
el teu nom. Fa cercles en l'inframón
de les màquines, un espectre esventat. Exaltarem
la generositat, i el crèdit fiable
sobreviu a la mort. Creuers pel Carib, receptes,
préstecs a baix interès. Per a tu que demanaves
tant de la vida, que vivies al màxim
dins de la coacció, el món que es vessa
espera la teva rúbrica. Esperen ansiosos que els curis 
del càncer i de les malalties del cor.
La lliga maçònica et compta entre els benaurats.
T'enyoren. Volen que tornis.

Traducció de Montserrat Aloy i Roca