Cantireta a Bar-cel-ona (2ª part)

A veure... mos havíem quedat en què algunes persones anaven al lavabo, i altres feien saltirons (d'alegria) per dissimular la bufeta atapida... davant del Palau de la Música, ep, que no és cap lloc lleig...bé, mentida, sí, la paraula Bitllet Millet i "Poseu la mà a les butxaques d'altri / i que el dia vos sigui fàcil... etc". Ais, que me desmarxo. Aon era? Ah sí, que la Montse Bote i lo Ramon (mon-cat) alternaven la meva orella dreta per a dir-me que me buscaven (quina emoció, ser tan popular... hehehe). Després de 25 trucades i de desesperar lo Xavi (que pensava que jo, de poeta, en tenia tant com de salvadora de la pàtria la Gaietana d'Alba(da)) i fer-me morros (i jo, gairebé fotre-me'n), arribem a la conclusió de que:

1. saltironejar davant lo Millet queda bé, sempre que de fons soni alguna sardana.
2. trucar-se condueix a la sordesa, sobretot cap als altres, que te parlen i no t'enteres de ré.
3. tinir gana a Bar-cel-ona no surt a compte, perquè t'aixequen la camisa i et quedes amb l'estòmac mig buit... això sí, l'efecte estètic està més que assegurat.

Visto lo cual, mos en vam anar, alguns saltironejant (servidora) i altres ja corrent, cap a l'ATN, que és el nom moderno pel qual se coneix l'Ateneu, lloc on se reunixen les ments preclares per

escopir a la closca pelada dels cretins (Salvat-Papasseit dixit) del poble que va a peu (cantireta dixit).

Fi de la segona part.