CONTRICCIÓ
Els infants tenen maneres de fer veure la veritat als adults, sovint de manera força efectiva i molt duradora en el cervell. Les meves balances són de paper, sovint s'humitegen per un costat i haurien de ser sempre fidels al seu centre, que sempre, i a pesar meu, sóc jo. Cal ser-hi per a tots dos, cal fer-los costat sempre que es pugui, deixar de dormir tant, prendre decisions al seu davant, reflexionar amb els sentits desperts, fer balanç del que fem i esperar que ells hi diguin la seva. Són infants, però no rucs. Són projectes d'adults, però tenen veu i vot en la nostra vida futura. Filla, la mare mai et traïrà. T'estimo molt, Beatriu.
:)
ResponEliminaQuanta tendresa...
Petons.
Guarda aquest escrit per a quan pugui copsar la immensitat del què li dius el pugui llegir i saber la incondicionalitat amb què una mare pot arribar a estimar una criatura seva.
ResponEliminaUna de les feines més dures. La paternitat/maternitat.
ResponEliminaHan de saber que ets allà, i estic segur que ho saben. Fer-los partícips de les decisions és un bon començament. Però molts cops les hauràs de prendre tu, encara que siguin impopulars.
ResponEliminaI això serà així per sempre més..
ResponEliminabona setmana tingueu
No cal afegir-hi res....
ResponEliminaLa Beatriu entendrà que la teva balança de paper, que sovint -com dius- s'humiteja per un costat, té un bon plateret on ella hi té un pes específic únic, genuí i intransferible.
ResponEliminaUna abraçada per a tu, i una per la Beatriu.
un escrit preciós. estic segura que ser pare o mare és dificilíssim i d'això me n'he adonat amb el pas dels anys. I tot i que sempre sabem que tenim els pares al costat, no hi ha res més bonic com que t'ho recordin, així perquè sí, perquè és bonic dir aquestes coses.
ResponEliminaI per cert, molt xula la cançó, tb! :)
Transmeto els vostres sentiments cap a la meva filla, jo us dedico uns aplaudiments d'agraïment ben sincers.
ResponElimina