El meu plançonet, home a mig estirar, es moca amb la mitja màniga de la seva mare. És el que jo dic "aprofitar el moment perquè després no hi tornarà a ser". Igual que els populars polítics d'aquest país, que han de promoure unes altres rebaixes en què, si et presentes als usurers amb corbata amb un gibrell a les parts pudents i un cossi a les parts rotundes, et regalin la hipoteca previ comprovació de l'ADN i de la llargada de la vida. Estic pensant a comprar-me un telescopi. En dies de lluna plena igual veig el meu sou a la Lluna, saludant-me al costat de la suposada bandera dels USA2.
Em moco amb mitja màniga. L'altra mitja és del govern.
Jo he vist passar una nòmina per aquí. Se l'enduia el vent. La caiguda de la fulla. El vent.
ResponEliminaSiguem optimistes.......vindràn temps millors, segur
ResponEliminaVols dir que et van a pujar el sou?;-)
ResponEliminaTens el do de la paraula Cantireta, de la paraula ben dita, ben escrita i transformada en art! Les teves ironies són tan genials.... llàstima que també siguin reals...
ResponEliminaquè bo cantireta, això és ironia fina, la que surt de la intel.ligència
ResponEliminauna abraçada i gràcies per compartir
joan
De dies sense ulleres brutes i amb la dosi de cafè justa en trec això. Sou massa amables amb mi...
ResponEliminaJo sempre recordaré la meva àvia paterna, andalusa, de Huercal-Óvera, com es mocava i es guardava el mocador a la màniga. I quan menys t'ho esperaves tornava a aparèixer aquell mocador un i altre cop, per entre aquella màniga.
ResponEliminaLa meva àvia va venir de ben petita cap a Catalunya amb tota la seva família. Fugien de la sequera, de la misèria i de la fam.
La meva iaia ja no hi és, però sembla que la misèria i la fam tornen a assolar-nos, i ara arreu.
Potser ha arribat l'hora de tornar a guardar el mocador dins de la màniga.