MIRALL DE LABERINTS

"Qui ets, poesia, que em turmentes de nit, fent-me rebuscar entre els calaixos entreoberts dels meus llavis les paraules adients a cada vers? Qui ets, dona de colors violents, que entres dins meu i em regires les categories gramaticals fins a pervertir el son i esdevenir nosa ? Qui ets, mestra des del no-res, que abassegues la por amb sonets de rima fàcil i aspiració ritmada, i me'ls cargoles als ulls com laberints ? Qui ets, nena que no creix tot i la sang dels malucs, que em mires torbant-me des dels miralls miops, que em lligues a les oracions sense responsori i als adjectius desqualificatius ? Qui carai ets, dèspota il·lustrada, que sense tu jo només fóra terra amb olor a gessamí, i amb tu el món esdevé llum i significat, a pesar de totes dues, a pesar del món i del que significa?"  "Sóc el crepuscle alentit, la vertical amb ploms als extrems, el fràgil equilibri entre el viure i el desitjar."

PD. De vegades no em reconec en els versos que he escrit. Algú semblant a mi viu dins meu, i em dicta el vers que ara em fa desconfiar de la mà que m'escriu.