Té una talaia de pedra dalt d'un turó, unes boires que la protegeixen dels xafarders i dels covards, un carrer llarguíssim ple de botigues, un drac simpàtic que n'és el patró, dos valents sota un arc, uns banyuts que fan que molts s'apleguin per veure'ls, un auditori preciós, un fred que pela a l'hivern i una calor infernal a l'estiu...i una colla d'illes al bell mig del riu lleidatà per excel·lència que ha provocat aquesta fotografia aquí dedicada. La Mitjana, el parc de Lleida, el paradís de la bellesa feta realitat. Ompliria pàgines de versos quan pugui tornar-hi. Veniu, les muses us hi esperen.
T'has oblidat de la boira.
ResponEliminaPetons.
Potser les muses estaran en espera quan ens quedem bocabadats amb la imatge.
ResponEliminaNo conec aquesta ciutat, només vaig passar-hi una vegada camí de la Vall d'Aran.
ResponEliminaPreciosa imatge, d'un espai increïble, dins una ciutat més increïble encara.
ResponEliminaLa foto és realment maca, no m'estranya que t'inspiri.
ResponEliminaTORO, les boires són a la segona frase...
ResponEliminaGARBÍ, JP, CARINA, XEXU: sí, Lleida té carisma interior ;-)
És completament idíl·lic, ni un rastre de civilització. Jo vull ser-hi!
ResponElimina