Malucs (meus, seus...)

Sinyora com cal, treta d'internet

PER L'ÚNIC HOME A QUI LI AGRADEN ELS MEUS MALUCS

(FOR THE ONE MAN WHO LIKES MY THIGHS,  Denise Duhamel) 

Hi havia aquella crema caríssima de França

que prometia la desaparició dels clotets

si una s'hi afanyava amb nocturnitat.

Llavors, quan això no rutllava, Kiko, la massatgista

a Profile Health Spa, enfonsava els seus polzes

en la meua carn mentre m'explicava

en termes quasi científics que les seues mans aspres

podien trencar fins el glòbul de cel·lulitis més rebel.

Jo xisclava, em sortien morats, però res

més succeïa. Quan es curaren, les cames encara semblaven

farinetes de tapioca. Hi havia el mètode "corró"

del que n'era devota des dels 12 anys 

en què em pastava les cames grumolloses com si fes pa.

Genolls de Mató, Cuixes de Tro -

m'ho vaig sentir tot - sota l'aparença de la burla,

sota el paraigua foradat que confonem amb l'afecte.

Vaig aprendre a triar vestits llargs

i mitges fosques de llana, pirates en lloc de shorts,

i, així que vaig poder, banyadors amb faldilleta.

La nutricionista va dir que potser les pastilles Royal Jelly

desintegrarien el greix. Vaig beure 8 vasos 

d'aigua cada dia durant un mes. Vaig menjar només

bistec durant una setmana. Seguia els consells de tothom,

amb la por de que si no ho feia, els meus malucs

serien només culpa meua. La liposucció

era caríssima. Els shorts fabricats 

amb plàstic-que-fa-suar-la-tira i anunciats a la darrera pàgina

del Telva no funcionaven. Nedar, caminar asseguda, aixecar cames.

Violent, especialment si ets feminista.

Pensava si l'Andrea Dworkin hi havia deixat de pensar,

i com. Si la Gloria Steinem fa aeròbics, 

i ho afirma en públic perquè s'ho passa bé.

Llavors vaig llegir en un llibre d'auto-ajuda:

Si aprecies els teus malucs, ells t'apreciaran

de retorn. Tot i que no va ser un amor a primera vista,

agraïa les meves cames perquè em pugessin 9 pisos

el dia en què l'ascensor de la feina s'espatllava;

per aquella carrera breu que m'impulsava

entre les portes del metro a punt de tancar-se

per tal d'assistir a una pel·lícula de cinema;

per sostenir les meues nebodes, encamellades l'una

a cada cuixa, els seus caps enfonsats a la meua falda.

Crec, de fet, que va ser en aquell moment

que feia de tieta en què vaig oblidar un instant

el dilema dels malucs i vaig començar, completament,

tal com es diu, a gaudir de la vida. Per tant, quan més endavant va passar que

em vaig enamorar, i de regal,

l'home digué que li agradaven els meus malucs, no m'hagués

hagut de sorprendre tant. Primer creia que era un malentès -

li agradaven els meus ulls, que algú sospirava per un besuc,

o que volia desesperadament un mocador d'un sol ús. 

I tampoc era fàcil dir feliçment oh, gràcies,

i fer-li-ho repetir tot. Vaig seguir preguntant

si n'estava segur, esperant la rematada

de l'acudit mesquí sobre el tema dels malucs.

Vaig fer-li una carícia al ventre de la cama, morena i ferma,

amb muscles bellíssims remoguts a la part posterior.

No era coherent igual que l'amor tampoc no n'és.

I llavors es va tornar coherent del tot. 

Traducció de l'anglès de Montserrat Aloy i Roca