Òpera prima

Balcó. Sí, balcó. O gènesi ;-)

La jardinera, una noia extremament curosa en la seua feina, hàbil fins i tot en l'abandó de les males herbes en torratxes i testos aïllats, es delectava en l'òpera més trencadora, més propera a un còctel entre la Nana Nomoscuri i en Diango Reinhardt que als Bee Gees, mentre feinejava (nua, sempre, era preceptiu) al migrat balcó que era la viva imatge de la insensatesa feta botànica, o almenys això en pensava ella. En el moment en què el trobador, un xicot no gens magre que estudiava cant amb poca traça, advocat en les seues estones lliures de raves d'esquena dreta i faves esquifides, escometé la primera nota de "Rosó, Rosó, llum de la meua vida..." (la seua òpera prima) sota el seu balcó, una margarida amb intents suïcides va saber que era el moment d'acabar amb la tortura infligida per aquell poca solta a ella mateixa i a totes les seues companyes de superfície. Per sort, el balcó va caure pel seu propi pes al cap d'una setmana, sense provocar cap altre comentari que "Mira que eren boniques, les flors de plàstic del balcó, i aquella nina inflable... sí, home!... la que duia una regadora a les mans, osti, estava boníssima..."

PS. Gespa que creix sense control ( i amb barrufets ) al cap de la cantireta, trasplantada des de ca la Carme. Gràcies!!