VERMELLA

 

No era ni de bon tros la rosa del poema. Mai havia estat fidel a la forma, que tenia un aire cubista, ni a la flaire, que no perdurava en la memòria, ni tan sols als símils de la seva fidelitat. Escopia verí en cada espina, s'amistançava amb pensaments de qui n'havia manllevat màximes filosòfiques, i fumava d'amagat les burilles dels cigarrets on l'havien replantada. Era flor d'un sol dia, com la que duia el dandi al trau de la jaqueta d'entretemps. Fal·laç, fins i tot en el gènere al qual deien que pertanyia. Abans havia estat pebrot.