Ves al contingut principal

TARDOR, TARDA, TARD.



Els núvols s'enduen els bells records, la pluja estrena sabates de carrer, els amics se'n riuen de les imatges en els miralls, la sang es desfragmenta per viure on li és propici. Amants invisibles es fan de somni en els llençols, els petons i el sexe s'intercanvien les màscares, i el vent posa ungles a les fulles tossudes en els arbres més valents. Arrecerades, enyorem el pes de l'ànima, fràgil i sublim. Dins de la llar de la nostra il·lusió ara hi cremen les pells més tibents, i fins i tot hi xerriquen les opinions poc entenimentades. Però tot passarà, com passa el riu davant dels nostres ulls, i sembla sempre el mateix, i mai no ho és.

(Per a la Tere A.)

Comentaris

  1. I tenim la sensació no envà de haver-ho viscut altres vegades i amb ganes de que continui sent així

    ResponElimina
  2. Un text molt guapo, íntim i melancòlic, com aquesta tardor que es comença a imposar de forma inflexible
    m'ha agradat força (el teu escrit, no la tardor)

    ResponElimina
  3. Tot passarà, tots passarem.
    Així d'efímers som.

    Petons.

    ResponElimina
  4. Però sempre fa il.lusió començar de nou...encara que ja sabem que el temps passa enexorablement...per tots.
    Un text intimista. M'ha agradat

    ResponElimina
  5. M'agrada el títol de l'entrada. "Es va fent més i més tard", diu el títol d'una obra de Tabucchi. Per cert, que és illegible, aquesta obra.

    ResponElimina
  6. Jordi, Gregori, Garbí24, Toro, Joana, Helena: em fa feliç que us agradi la meva nostàlgia. Les dones de més de 40 anys de vegades ens trobem així, mirant fixament un riu que esperem ens retorni al passat, i oblidem que tot riu va a parar al mar. Gràcies, un altre cop, i una abraçada ben forta.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX