Ves al contingut principal

VÍMET

Elisa Bernat


"Me la van deixar en una cadira, saps? D'aquelles sense braços, de vímet, no gaire altes... Sí, tal com ho sents, tot el matí... Una cama damunt de l'altra, que quan la veus dius que hi és tota i que pot explicar-t'ho tot...I se la miraven, però com que sempre fa tanta bondat...! Sí, li van donar aigua... No, no gaire, només dos glops.... No, no va esmorzar, deien que no semblava que tingués gana... No, no...  No van tenir temps, tampoc... Sí... Sí, mama... No, no m'he vestit encara... No, mama, no hi aniré negra... Sí, sisplau, porta el de l'osset groc amb el llaç blanc al coll... Era el seu preferit... La seva senyoreta diu que tufejava... Sí, ves, si duia bolquers i no podia parlar... Sí, mama, epilèpsia.... I paràlisi cerebral... Sí, mama... No, "mama" mai...Mai.... "

Participació al joc literari d'en Jesús M. Tibau

Comentaris

  1. I ella et va dir: no es culpa teva mama!

    ResponElimina
  2. Molt cru...realitats massa dures...impotència...molt de temps per entendre-ho... ... ... ... ... ...acceptació.

    Aferrada.

    ResponElimina
  3. Sembla més feble del que ho és en realitat.
    Bon relat-denúncia.

    ResponElimina
  4. uff... aquesta imatge ens ha despertat molts sentiments. Vinc de ca la Glòria, i ara llegeixo aquest text teu tan sentit. És molt dur, molt trist, impotència... m'ha encantat la frase de l'enric, és el que hauria dit en aquest moment si hagués pogut parlar. Sort que hi ha criatures amb paràlisi que tenen mares i pares tan forts al costat que els ajuden a créixer. Una abraçada!!

    ResponElimina
  5. A TOTS: inspirat en algú que conec molt bé. I aixecat a pols amb la força de la vetlladora, la logopeda, la fisio, els metges, la química i els pares, que són uns pesats ;)

    Moltes gràcies per ser com sou, i deixar petja en el bloc. Petons.

    ResponElimina
  6. Cantireta automàticament he mirat un quadre d'una nina de drap asseguda en una cadira de vímet, que tinc penjat a la paret...
    Un angelet d'aquells que no parlen però transmeten sentiments i quan et miren, segur que et fan pessigolles al cor...
    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I a mi les teves sentides i sinceres paraules.
      Una gran abraçada!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Càntirs trencats, nanses desaparellades, torns que van com volen...aquí hi cap tot!

Entrades populars

PUBLIQUEM, QUE SÍ!

Què volen les dones?

HOMENATGE A J.V. FOIX